El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dimecres, 28 de setembre de 2016

Olor de poma verda, de Begoña Chorques Fuster




Quan hom s'enfronta a la lectura d'un poemari que ostenta un títol que recorda la sinestèsia més bonica de la literatura catalana, no cal dir que el llibre ja té molt guanyat. Naturalment, em refereixo als magnífics versos del poema Cambra de la tardor, de Gabriel Ferrater:


                                                                  Sense enyor
                                                        se'ns va morint la llum, que era color
                                                        de mel, i ara és color d'olor de poma.


Quan, endemés, alguns dels referents citats dins el dit poemari són Jaime Gil de Biedma, Wislawa Szymborska, Vicent Andrés Estellés, Luis Cernuda, Sylvia Plath, Alejandra Pizarnik, Gioconda Belli o Walt Whitman, hom s'adona, sense haver d'esforçar-se gaire, que té més d'un aspecte i gust en comú amb la seva autora. 

Un cop copsades aquestes primeres sensacions, hom decideix que ha arribat el moment de (re)llegir el poemari. Sí, rellegir, perquè  la poesia sempre necessita més d'una aproximació. I després, quan hom l'ha degustat tranquil·lament, llavors  accepta sense embuts la certesa que li ha agradat. I pot afirmar que es tracta d'un volum ple de sensibilitat, tendresa, valentia i sensualitat. 



Olor de poma verda, de Begoña Chorques Fuster (Xàtiva, 1974), és un llibre que ha fet xup xup durant molts anys, un conjunt de textos treballats a foc lent, mimats amb cura. Un llibre d'amor i desamor, de consciència de la vida, dividit en tres parts: Trobada, Desencís i Casa i univers. No és un poemari críptic, malgrat la bellesa d'algunes de les seves imatges, sinó entenedor i directe. Les parts ens aboquen a una interpretació en clau iniciàtica, des del descobriment del desig i de l'amor en la primera part, a les experiències i al dolor de la segona i a la maduresa i l'acceptació de la tercera.    

Amb un pròleg preciós de Luis Fuente Pérez i unes inspirades il·lustracions de Miriam Bue Díaz, Olor de poma verda esdevé una lectura plaent i tendra, que sorgeix sens dubte de les profunditats del sentiment i de la coneixença lenta d'aquest sentiment. 

Gràcies, Begoña, per haver propiciat que conegués les teves paraules. Et felicito. 



I em permetràs  tot seguit que faci avinent un dels poemes. L'intitulat Intoxicació, inclòs dins  la segona part del llibre (pàg. 44): 


INTOXICACIÓ

     Vaig bevent tota l'amargor
          dels teus llavis a petits glops.
        És el bes d'un Judes amorós
inexpert psicòpata que
        m'ofega a dentades de por.  


divendres, 23 de setembre de 2016

Entre dones, de diverses autores





Tot just he conclòs la lectura d’un interessant recull de relats titulat Entre dones, coordinat per Raquel Ricart i compost per les històries de deu autores valencianes. Les integrants del volum només tenien un requisit a l’hora d’escriure: fer-ho sobre dones i les relaciones que s’estableixen entre elles.
Vaig assistir a la presentació que van dur a terme durant la Setmana del Llibre en Català. M’hi vaig sentir tan identificada! Tot el que explicaven, de cap a peus, coincidia a la perfecció amb la meva experiència com a coordinadora (i com a autora) dels dos llibres de relats de dones que he publicat fins ara, Elles també maten i Noves dames del crim. Pel que explicava Raquel Ricart, hem compartit les mateixes sensacions: nervis, dubtes, incertesa, emoció, implicació màxima, sorpresa en veure que tot rutllava tan fantàsticament bé, complicitats que ja no s’esborraran mai més, amistats, alegries, orgull. I, per damunt de tot, la constatació palpable del talent de tantes i tantes dones que treballen incansablement, amb il·lusió, i que no sempre reben el reconeixement que es mereixen.
Com totes les antologies d’aquestes característiques, el llibre resulta molt divers i heterogeni. I aquesta circumstància, en realitat, acaba representant el seu valor més significatiu: l’amalgama de veus, estils, llenguatges, interessos. Els reculls de diversos autors acostumen a permetre la identificació amb un públic ampli, perquè sempre hi haurà alguns relats que ens agradaran, encara que pugui haver-n’hi algun que no ens acabi de fer el pes. A Entre dones hi trobem una mica de tot. Alguna història un pèl ensucrada i naïf, un parell que acusen una preocupació excessiva per la forma, amb el resultat d’una certa cripticitat no sé si necessària... Però en general tots són relats molt potents, que mostren la total inserció de la narrativa actual en els supòsits de la postmodernitat. Les transgressions de l’ortodòxia formal, les picades d’ullet, el metallenguatge, l'experimentació, la metaliteratura i la intertextualitat, en especial la intertextualitat, resulten freqüents i molt rendibles. En aquest sentit, existeix una intertextualitat explícita en el deliciós i intel·ligent relat d’Anna Moner, que ens narra els darrers moments de Virginia Woolf. O en la bella, bellíssima història de Maria Josep Escrivà, La follia de viure, on l’homenatge a La transformació de Kafka es concreta no només en el nom de la protagonista, Gregòria Samsa, sinó també en una peculiar “transformació” del personatge. Una transformació que, en aquesta revisió del clàssic, reivindica la llibertat de viure i la comunió amb la natura.     
Una línia constant i repetida travessa de dalt a baix el volum: les referències a la maternitat, les relacions mare-filla. Algunes relacions són magnífiques, d’altres torturades, d’altres estranyes. Mares que desapareixen, mares que perden les filles, filles adoptives, mares que no s’atreveixen a recuperar-les... Una gamma extensa i variada, però sempre dins d’uns relats que es distingeixen per la seva perspicàcia a l’hora de descriure el món. M’ha agradat molt el dolç realisme de Raquel Ricart a Despullades, el patiment perfectament identificable dels personatges del relat On ets, mare?, de Pepa Guardiola, m’han fet somriure els estira-i-arronsa entre mare i sogra a Notícies per a un dia d’hivern, d’Isabel Canet Ferrer. I m’ha encantat, per la seva crueltat disfressada de naturalitat, la història ben fosca de Núria Cadenes, L’una per l’altra. Se’ns està tornant ben criminal, la Núria.   



Tanmateix, no puc acabar la ressenya d’un volum que valoro tan positivament sense mostrar novament, com ja vaig fer fa uns dies amb el llibre El cos deshabitat, d’Esperança Camps, un cert descontent. Em refereixo al divorci que existeix entre la literatura feta a València, la literatura feta al Principat i en general tota la literatura del domini. A la Universitat, quan jo parlo de “la nostra literatura”, mai no se m’acudiria deixar fora valencians, mallorquins, etc. A les meves classes i en el Departament de Filologia Catalana de la UB sempre parlem en clau lingüística, de totalitat lingüística. Expliquem Joan Lluís Vives, Ramon Llull, Joan Fuster o Vicent Andrés Estellés com expliquem Rodoreda o Mossèn Cinto. Per això m’ha sorprès llegir a l’inici del magnífic epíleg de Maria Lacueva: «Entre dones és una obra única dins la història de la nostra literatura: mai, fins ara, no s’havia publicat un recull de contes d’escriptores valencianes en actiu». És clar, valencianes no. Però, en la nostra llengua, sí. I, per a mi, hauria de ser el mateix. M’amoïna. No critico Lacueva, ni molt menys. Al contrari. La meva queixa és de legítima preocupació, perquè no m’agrada aquesta distància. El fet que, tret d’algunes excepcions, les valencianes no coneguin les catalanes i les catalanes no coneguin les valencianes no em fa gens feliç. Això respon a la política practicada sistemàticament, durant dècades, per les institucions estatals. “Divide y vencerás”. I se n’estan sortint. En la nostra mà està que no ho aconsegueixin, no trobeu?
Enhorabona a totes per aquest magnífic llibre. Bona feina, Raquel. Ja esperem el segon!
Feliç divendres, lletraferits. 

dimarts, 13 de setembre de 2016

Érem dos a contradir la nit





En el marc incomparable de la Setmana del Llibre en Català, que tot just es va cloure abans d'ahir, catorze escriptors hem citat catorze poetes. La Institució de les Lletres Catalanes ens convida així a picar l'ullet a d'altres autors. A mi em fa molta il·lusió. És el segon any que m'ho demanen i els ho agraeixo. Però sobretot perquè ho gestiona na Júlia Català, que va ser fa temps una de les meves alumnes estimades, excel·lent estudiant i persona que val el seu pes en or. A més, ambdues som apassionades de Joan Vinyoli. Per tant, la tria va resultar clara. Aquí podreu llegir, publicat a Catorze.cat, tot l'article, que recull les catorze citacions.

D'altra banda, també s'ha filmat un vídeo, però els follets de la informàtica no em permeten compartir-lo en aquest post. Per això us he fet, com a mínim, una captura de pantalla.  




Que visqui la literatura i que visquin les paraules, lletraferits!    

dimecres, 7 de setembre de 2016

Gatos ilustres, de Doris Lessing





La dolça i amable llibretera de la llibreria Ona, l’estimada Montse Úbeda, em va regalar aquest volum per al meu aniversari. Ella és així, generosa i detallista. De seguida que li va arribar, sabia que el llibre m’agradaria. Era una aposta segura, perquè coneix perfectament el meu amor pels gats. Però també la va encertar amb l’autora, Doris Lessing, una escriptora que admiro profundament i que sempre he gaudit molt.
A Gatos ilustres (no m’oblido d’esmentar la preciosa edició de Lumen ni les espectaculars il·lustracions, deliciosament realistes, de Joana Santamans), Lessing ens traspassa sense intermediaris la seva experiència gatuna de tota una vida. Des dels anys d’infantesa a Àfrica (va viure força temps en una granja a Zimbabue) fins a la seva edat adulta a Anglaterra.



Amb una tendresa infinita i una observació acurada, la ploma de Lessing ens obre tot un món. Un món curull de bellesa, secrets i enigmes, el món misteriós dels gats i de la seva relació amb els humans. Es tracta d’un esplèndid text autobiogràfic on els gats són els únics protagonistes. La meravellosa capacitat narrativa de Lessing ens absorbeix i ens introdueix en un espai únic, on tots els qui tenim gats ens sentim com a casa, absolutament partícips i identificats.  








I és que, no cal negar-ho, els amants dels gats som una secta. Tothom que experimenta el contacte i la companyia d’un d’aquests felins, ni que sigui un sol cop a la vida, descobreix un univers tan màgic i sorprenent que difícilment se’n podrà sortir.

Moltes gràcies, Montse.




dijous, 1 de setembre de 2016

La Niña Azul, d’Emi Yáñez






Vaig conèixer Emi Yáñez al curs dels Juliols de la Universitat de Barcelona en el qual vaig participar aquest estiu: una persona amabilíssima que em va regalar el seu llibre, La Niña Azul. Jo el vaig posar a la cua de les lectures pendents (que en són un munt), però com que és curt i des del principi em va cridar l’atenció, fa uns dies vaig decidir passar-lo per davant d’altres llibres que feia més temps que s’esperaven. No em vaig equivocar. Me l’he cruspit amb un enorme plaer en un tres i no res.  
La Niña Azul du un subtítol: Memorias de una infancia rural. I això és exactament. Un compendi de retalls de vida, de fragments d’infantesa, de sensacions experimentades per primera vegada, d’il·lusions, alegries, descobriments i algun desengany. De meravelles.
El llibre consta de 32 textos (pròleg i agraïments a banda) amb algunes il·lustracions precioses. No podem considerar-los relats pròpiament dits. Molt pocs tenen plantejament, nus i desenllaç. Són testimonis autobiogràfics de l’autora, records valuosíssims de la seva infància en una petita aldea gallega. La família, la natura, els amics, l’escola: tot ho veiem amb ulls de nena. Emi Yáñez comparteix amb nosaltres les seves vivències en primera persona, col·locant-se en la seva pròpia pell, però en la seva pròpia pell de fa molts anys. Així, amb la veueta de la innocència, la desconeixença i l’estupor, amb l’esbalaïment de l’edat més tendra, ens permet reviure les seves sensacions amb el to i la cadència que tenien aleshores.
El llibre és molt poètic, l’escriptura flueix i l’autora té prou perícia per anar desgranant i intercalant, sense que ens n’adonem, reflexions serioses (aquestes ja d’adulta) enmig de la narració. He buscat un adjectiu per descriure el llibre i m’ha semblat que “deliciós” era el que més li esqueia. La Niña Azul té la virtut de fer retornar també el lector a les seves èpoques oblidades. I aquesta circumstància, certament, diria que no té preu.
Gràcies, Emi. Enhorabona.    




dijous, 4 d’agost de 2016

Com ser-ho alhora, d’Ali Smith




L’esplèndida traductora al català d’aquesta novel·la, Dolors Udina, va incloure una nota al final del llibre. En la nota, escriu:
«La nostra multiplicitat i la capacitat de ser més d’una cosa alhora» és la força motora que batega rere aquesta novel·la, en paraules de l’autora. La idea seminal és que no existim en un sol temps verbal ni tenim una identitat fixa, i això es reflecteix en l’estructura de la novel·la, escrita a la manera dels frescos del Renaixement: sempre hi ha alguna cosa sota la superfície.
M’ha semblat que no hi havia millor manera d’iniciar aquesta ressenya tan difícil de fer. La ressenya d’un text diferent, basat en l’experimentació arriscada i singular d’una escriptora que ja ha vist reconegut el seu talent amb un gran nombre de premis. Si confesso que la ressenya és difícil de fer és perquè la combinació d’instants, mirades, veus, sentiments,  sensacions, indrets i èpoques resulta impossible de descriure de manera convencional.
Com ser-ho alhora és una novel·la preciosa, inusual, dolorosa i tendra, carregada de llum i del color refulgent que sorgeix de la virtuositat, del talent d’algú que és capaç de pintar com ningú abans no ho havia fet. Amb dos protagonistes que, en principi, viuen en moments històrics diferents (la noia adolescent en el present, l’artista italià durant el Renaixement) la ficció se situa en un curiós espai intemporal on res no és el que sembla, on no hi ha veritats absolutes, on tot és alhora.  





En la lectura de la novel·la hem de saber comportar-nos com a lectors de ment oberta, com agents actius i desperts, sense prejudicis, que no perden detall. Però, alhora (com no podia ser d’una altra manera, perquè tot és alhora) hem d’esdevenir capaços d’acceptar que la nostra atenció no sempre descabdellarà totes les ambigüitats, absolutament deliberades. Haurem de conviure amb comoditat amb les innovacions lingüístiques i de puntuació, amb la reinterpretació laxa i fantàstica (un alè d’aire fresc!) de la normativa més estricta. Hi ha molts detalls meravellosos en unes pàgines que ens fan riure de valent, que ens fan plorar molt, que ens desperten l’enteniment, que ens col·loquen la voluptuositat i el plaer ‒estètic, intel·lectual i carnal‒ a flor de pell, que ens colpegen ben endins, que ens fan esbatanar la mirada.
Al resum de la contraportada, hi diu:
Dues històries d’amor i d’injustícia separades per 500 anys i lligades per un fil invisible. Un artista italià del Renaixement i una adolescent filla d’una activista política connectaran gràcies a la vida, la veritat i el temps. (...) Un d’aquells llibres que ens obliga a mirar les coses de manera diferent i ens provoca pensaments i sentiments que romanen amb nosaltres durant molt de temps.
Penso que és exactament així, i agraeixo a l’Editorial Raig Verd que opti per publicar en la nostra llengua una literatura que, altrament, segurament no ens arribaria. La imaginació, la valentia, l’atreviment i la genialitat d’Ali Smith, coneguda i reconeguda internacionalment, a la nostra disposició en un català perfectament creïble.
Com ser-ho alhora va obtenir els Premis Goldsmith 2014 i Costa Novel Award 2014, a més de ser finalista al Man Booker Prize. Jo us recomano la novel·la vivament. Mai més no deixaré de llegir Ali Smith.    



dimecres, 27 de juliol de 2016

L‘aspiradora de Ramon Llull, d’Antònia Carré-Pons




De la mateixa manera que fa uns mesos Antònia Carré-Pons ens va parlar de Jaume Roig i el seu Espill a És l’amor que mou el cel i les estrelles, ara ens acosta de manera divulgativa a la figura de Ramon Llull. Res més adequat enguany, quan es compleixen set segles de la mort del gran personatge i estem vivint pertot la fastuosa commemoració del seu any. Pel que sembla, Antònia Carré-Pons gaudeix amb la fusió de la seva activitat professional, com a professora i investigadora medievalista, i la seva faceta d’escriptora de ficció.
Començaré dient que L’aspiradora de Ramon Llull, que ostenta un títol trencador i perfecte en relació amb el seu contingut, és un llibre amè i grat, molt agradable de llegir. Que ningú no es pensi que hi trobarà un feixuc tractat medieval sobre el nostre filòsof i literat més insigne. Res d’això. Ja he apuntat més amunt que l’enfocament de Carré-Pons és divulgatiu, assequible a tothom. L’autora es planteja una feina curiosa. A partir de Ramon Llull, estableix un paral·lelisme entre la seva actitud vital i la d’un dels protagonistes de la novel·la, l’idealista Pol, que marxarà lluny de casa (com va fer el filòsof mallorquí) tot resseguint un somni. En el cas d’en Pol, el somni no serà convertir els infidels, és clar, sinó lluitar contra un dels mals de la nostra ferotgement capitalista societat actual: l’obsolescència programada i les seves terribles conseqüències en el mal dit Tercer Món.    



No us faré, evidentment, cap spoiler de la trama, l’haureu de descobrir vosaltres, però sí que incidiré en una idea que em sembla molt evident quan t’enfrontes a la lectura del llibre. La ficció novel·lesca no és la finalitat de la feina de Carré-Pons, que s’inventa una història concreta (però que podria ser qualsevol altra) i l’ambienta en els nostres dies (amb moltes referències coetànies) només per poder reflexionar sobre els dos temes que de veritat considera importants: Ramon Llull i l’obsolescència programada. Amb un to didàctic i alliçonador, fruit d’una tasca de documentació important, L’aspiradora de Ramon Llull conté reminiscències dels diàlegs del Renaixement (doxogràfics, però, perquè els configura a partir de les converses i intercanvi d’idees dels diferents personatges) i de les novel·les de tesi del segle XIX. Carré-Pons ens vol transmetre un ensenyament i ho fa. Es planteja un repte de contingut ètic i el tira endavant. Una altra cosa és que això s’avingui (sobretot per la seva explícita construcció expositiva) amb els trets més característiques de la novel·la del nostre temps. 
He de dir que m’ha sorprès l’estol de personatges que crea l’autora. Els quatre germans amb noms monosil·làbics, que més que germans semblen una secta; la dona peruana parella del pare dels nois; els dos mateixos protagonistes. La majoria m’han semblat estranys, m’ha costat imaginar-me’ls. Em sembla que l’autora se sent més còmoda quan parla del passat que del present. Estilísticament, el text és molt bonic i tota la trama traspua una certa ingenuïtat blanca i idealista que acaba trobant el seu contrapunt en les pàgines finals. El fragment que transcorre a l’Àfrica m’ha semblat molt bell, malgrat que una de les conclusions del conjunt acabi essent aquella que ja coneixem des dels clàssics. Vivim en un món de llum i ombres on, al final, no hi ha un pam de net.