El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dijous, 19 d’octubre de 2017

El meu relat "El pot de llauna" ara EnVeuAlta





Ara el meu relat El pot de llauna ha estat enregistrat en àudio, EnVeuAlta. M'ha fet, com sempre, molta il·lusió. És una altra manera d'apreciar la literatura. I la veu del meu estimat Miquel Llobera és inigualable. Si en teniu ganes, el podeu sentir tot pitjant damunt del títol, aquí sota. És breu, no patiu.
Espero que us agradi. Moltes gràcies a tothom!




dimarts, 5 de setembre de 2017

El meu relat, Instint, EnVeuAlta




Avui tinc el plaer de compartir amb vosaltres el meu microrelat Instint, enregistrat EnVeuAlta. Posar veu al llobató ha estat fantàstic, que bonic. Espero que us agradi, lletraferits.

Per sentir-lo, pitjar aquí sota, damunt del títol       


dilluns, 14 d’agost de 2017

Tot llegint Manuel de Pedrolo: Trajecte final





Tot avançant-me a l'Any Pedrolo, que serà el 2018 -quan es compleixi el centenari del seu naixement-, estic rellegint gran part de la seva obra. Per motius de feina, no podré confegir llargues ressenyes a l'ús, però no vull deixar de consignar en aquest blog  totes les obres de l'autor que vagi llegint. Desitjo esperonar-vos per tal que vosaltres també el recupereu (si ja l'heu llegit) o us hi apropeu per primer cop (si no ho heu fet). És per això que avui em complau inaugurar la secció "Tot llegint Manuel de Pedrolo", que també funcionarà en el meu altre blog, A l'ombra del crim, quan es tracti de novel·la negra o policíaca.  

L'encetem amb Trajecte final, recull de 7 relats magnífics, de ciència-ficció, que s'inscriuen de ple dins de la tradició del gènere en el seu moment històric (la primera edició data de 1975), però que continuen fent les delícies del lector i, al meu entendre, no han deixat de funcionar en absolut. De fet, una de les històries tracta exactament el mateix tema que la famosa sèrie de televisió Fringe (l'existència de mons paral·lels i d'escletxes que ens permeten passar de l'un a l'altre) i una altra ens parla dels viatges en el temps, qüestió sobre la qual mai no s'ha deixat d'escriure.  

A la contraportada de l'edició que manejo, de 2009, s'hi pot llegir:     

Trajecte final és un conjunt de set relats de ciència-ficció, en els quals es parla d'éssers que poden canviar el seu aspecte a voluntat, d'escletxes entre mons i salts en el temps, però també s'hi parla, sobretot, de l'amor, la generositat i la confiança davant el desconegut. 

Doncs sí, és així, perquè la literatura de Pedrolo en cap moment pot resultar banal. Us recomano retrobar-lo, lletraferits, no us en penedireu.  



dimecres, 26 de juliol de 2017

Una mirada interrogativa & altres textos errants, de Jaume Benavente





Vaig acabar amb plaer, fa pocs dies, la lectura de la darrera publicació de Jaume Benavente: Una mirada interrogativa & altres textos errants. Es tracta, tal com indica la contracoberta, del diari de l‘estada de l’escriptor a Xile, on va viatjar a presentar la seva novel·la Nocturn de Portbou i a fer una conferència sobre la seva obra a la Universitat Finis Terrae de Santiago. 
A banda del diari, el volum inclou la transcripció de la dita conferència i dos altres textos que hi tenen relació, on Benavente reflexiona al voltant de la tasca creativa, la importància de l’espai i l’atmosfera, les fronteres entre realitat i ficció i, per damunt de tot, sobre l’escriptura de viatges, sobre el viatge com a motiu, esperó i recurs en el seu recorregut literari. 
Per cloure el llibre, també hi trobem dos articles d’altres autors: Marcela Rivera i Àlvar Masllorens. El primer, un estudi molt personal al voltant de Nocturn de Portbou. El segon, una breu aproximació de conjunt a la producció benaventiana. 
No cal dir que he gaudit moltíssim de tot el volum. Els textos de Benavente (de ficció o no) són sempre elegants, intimistes, nostàlgics, amb una mirada personal i única, amb una sensibilitat extrema. De mica en mica m’hi he sentit integrada, com em va passar quan vaig llegir el seu Dietari de Porto, i de sobte m’he trobat passejant al seu costat pels carrers de Santiago o de Valparaíso.  
Hi ha dos aspectes que em subjuguen de l’escriptura dietarística de Benavente. D’una banda, la seva capacitat de fixar-se en els detalls (i de triar els adequats) per tal de fusionar realitat i ficció. D’una altra, la seva enorme sinceritat. De manera que, lluny de posicions impostades, Benavente es desmarca sense pudor de la temptació de crear un personatge, de la possibilitat de revestir-se d’una disfressa que no li pertoca. En el Benavente viatger hi descobrim en estat pur, desmaquillades, totes les pors, incerteses i inseguretats del Benavente persona. I això, sens dubte, honora l’escriptor i honora l’home. I, endemés, afavoreix que, com a lectors, ens hi puguem identificar.
La lectura d’Una mirada interrogativa & altres textos errants posseeix la virtut de reconciliar-nos amb nosaltres mateixos, amb la senzillesa de les coses essencials, amb el nucli fonamental de la vida. És difícil d’explicar. S’ha d’experimentar.  
Recomano aquesta lectura per aprendre coses, per la seva solvència. L’art de la sorpresa, de la ficció, de la creació, de l’honestedat. Textos pausats i lents, sovint tristos i boirosos, però a voltes brillants com una posta de sol. 
Feliç dia, lletraferits.  



dilluns, 10 de juliol de 2017

L’enigma Perucho, de Jordi Cervera





Benvolguts lletraferits, 
Avui us porto l’Enigma Perucho, la darrera novel·la de Jordi Cervera. Publicada per Bambú amb la consideració de juvenil, al meu entendre és adequada per a tota classe de públic, dels 13 als 100 anys i encara més enllà. Personalment, l’he gaudit moltíssim. Cervera ens presenta una història ben narrada i molt àgil, curosa des de tots els punts de vista: estilístic, lingüístic i de contingut.    
Tot fent servir un embolcall que fusiona la novel·la d’aventures amb el fantàstic (monstre inclòs), la distopia futurista (l'acció transcorre entre els anys 2052-53) amb les històries clàssiques (on hi ressonen vivament les nostres lectures d’infantesa) i l’exotisme d’Orient (palaus, pedres precioses, or i robins) amb la narrativa occidental més actual (alta tecnologia inclosa), l’autor reusenc eleva un cant a la literatura i als llibres, ens parla amb tendresa de Barcelona i fa un homenatge i una reivindicació de la figura i l’obra del seu escriptor preferit, Joan Perucho. 
L’exercici és molt original. Un poti-poti que trenca els esquemes. Hom ha de fer una clara suspensió de la incredulitat quan enceta la novel·la. Deixar-se portar, llegir tranquil·lament i esperar amb paciència per veure per on aniran les coses, per veure què se li ha acudit al Cervera en barrejar aquella quantitat d’elements que poc semblen tenir en comú. La trama està teixida amb astúcia, a base d’algunes anticipacions sospitoses farcides de suspens. El lector ja sap que res no és el que sembla. Tot plegat té un aspecte delirant i estrany carregat d’ironia, però rere l’humor, l’amabilitat narrativa i el trencament d’expectatives, és evident que Cervera amaga intencions que no són banals, que no representen un simple joc. 
Estic segura que l’autor s’ho ha passat d’allò més bé escrivint la novel·la. Es veu d’una hora lluny. Ha fet el que volia, sense manies, amb una enorme imaginació i, alhora, sense deixar d’afegir-hi un toc autobiogràfic. Després, ha construït una distopia terrible motivada per la Guerra Poètica (quin oxímoron) que ha deixat el món occidental pràcticament deshabitat. Un nou Imperi otomà, que sembla sorgit dels relats de Sherezade, domina Occident i poca broma el símbol màxim de poder recau en la possessió de llibres. Qui disposi d’una biblioteca més gran, amb més volums, més ben nodrida, ostentarà el poder. No entraré en detalls, però ja podeu notar que la ironia del nostre Cervera no té aturador. Enmig d’aquest ambient, l’ambició del sultà turc Mehmed IX, que no coneix límits, motiva el conflicte que fa arrencar la novel·la. I aleshores assistim a un viatge cap a les Terres Bàrbares, cap a Barcelona, convertida en una ciutat fantasma habitada per uns quants escamots de guerrillers que han sobreviscut a la Guerra Poètica i tiren endavant com poden.    
No vull explicar res més de la trama, ja sabeu que odio destapar els esdeveniments. A banda, a l’Enigma Perucho és molt important mantenir el silenci. Tanmateix, a mesura que avancem en la lectura, se’ns va ampliant l’abast de la maniobra de Cervera. I descobrim que la distopia es converteix en utopia, que els plans fantàstics i justos funcionen, que les figures dels escriptors, en aquest cas Perucho, esdevenen símbols de cohesió i memòria, que la recuperació i la reconstrucció  encara són possibles si ens hi posem amb ganes. I hi reconeixem el bé i el mal, i el crim, i l’enamorament, i la nostàlgia, i la col·laboració, i l’ambició, i la traïció, i el passat i el present, i el convenciment que els llibres poden ser màgics, i la necessitat d’una construcció col·lectiva, i la bellesa de l’amistat, de la fidelitat i de la paraula. 
No sé si l’Enigma Perucho és una història d’aventures distòpica i fantàstica o un conte de fades, però evoca el regust de les lectures de sempre. I m’hi he sentit molt bé. M’agrada constatar que tenim autors que s’asseuen davant de l’ordinador i, amb el cor a la mà, escriuen allò que els dóna la gana. 
Saps què penso, Jordi? Doncs que, facis el que facis, sempre seràs un poeta.        



divendres, 30 de juny de 2017

La filla esborrada, de Margarida Aritzeta



El passat dia 28 vaig tenir l’honor de presentar a la Llibreria Saltamartí de Badalona la darrera novel·la de Margarida Aritzeta, La filla esborrada. Un text preciós, de tall clàssic, carregat de ressons rodoredians, de la Víctor Català, d’un munt d’obres i autors que han fet les delícies de tots nosaltres i que es conjuminen amb mestria i maduresa en l’escriptura fantàstica de la nostra autora. No he pogut evitar pensar en aquelles lectures de Cims borrascosos, Jane Eyre o les novel·les de Jane Austen. També en textos sobre la guerra i la postguerra, en tot un bagatge de literatura d’alt nivell que La filla esborrada m’ha fet remembrar amb plaer. 
La trama del llibre no la revelaré. No em ve de gust fer-ho, no vull avançar res als futurs lectors i, d’altra banda, ja he vist que altres ressenyes i comentaris en diuen coses. Per tant, prefereixo parlar de sensacions, d’identificacions, del pur fet literari. Tècnicament, la novel·la es nodreix d’un ben treballat conjunt de recursos. D’entrada, tot el text és una enorme analepsi, construïda a partir de la història que explica una vella nonagenària des del llit de mort. Barrejant diverses veus narratives, diversos punts de vista, diversos temps verbals, La filla esborrada esdevé un exercici perfectament actual, que no invalida el regust de gran obra clàssica de la novel·la. 
El text és d’una bellesa estilística sense parangó, carregat de sensualitat, ple de sinestèsies, farcit de sensibilitat i delicades descripcions de la natura, les plantes, les flors, el bosc, els sons i les aromes, l’amor i el desig, el sexe i el dolor, la violència i la guerra. Ambientada en la primera postguerra (1945-1946), és un relat de maquis on també hi apareixen les conseqüències de la Segona Guerra Mundial, nazis fugitius inclosos. A partir de la ficció (per més que estigui inspirada en uns fets reals que Aritzeta indica al final del llibre), La filla esborrada ens condueix del particular al general, de l’individual al col·lectiu, i ens permet fer-nos càrrec d’allò que succeïa ‒i que sovint s’ha silenciat‒ en un moment molt dur de la nostra història. De fet, podríem dir que La filla esborrada és una història de silencis, de coses no dites, de mutilacions i repressions, de pors i vergonyes. Tanmateix, com ha de ser, l'autora es distancia de pamflets ideològics amb una asèpsia absoluta. 
Els personatges són cabdals i estan perfectament construïts. Ens sentim partícips dels seus patiments, dels seus problemes, de les seves mancances. Alguns són “tipus típics” de l’època, imprescindibles per al desenvolupament dels esdeveniments (el militar franquista, el pare autoritari de bona família, les senyores “bien”). D’altres resulten absolutament entranyables, com el petit Bru o els dos protagonistes, Laura i Gabriel. Tenim tot un estol de secundaris molt rodons, clarament dibuixats, des d’uns germans “feréstecs” al més pur estil de la Víctor a una tieta ex-monja l’evolució de la qual m’ha interessat molt. Les dones juguen un paper primordial a La filla esborrada. Són les que, al final, sempre toquen de peus a terra, sempre saben allò que convé, sempre sostenen la família i la vida.
No puc acabar aquesta ressenya (o el que sigui) sense esmentar de manera especial un dels preciosos fils conductors que recorren el text. Em refereixo a la música, al cant, a la bellesa de la veu humana, de les composicions clàssiques. En resum, de l’art. No és nou en les novel·les d’Aritzeta. Tots els seus textos posseeixen una particular banda sonora, sempre adequada al tema i a l’època, sempre a to amb la història que ens vol fer arribar. 
M’han agafat moltes ganes, en llegir la novel·la, de fer-ne un estudi en profunditat. Ara no tinc temps, però m’agradaria molt. És un text per a un públic ampli, amb molts nivells de lectura, però extraordinàriament profund si ens hi detenim amb calma. Res no està deixat a l’atzar. Tenim entre mans una obra de maduresa, bella i intel·ligent, que acaba fluint dins nostre com un riu cabalós i polit.        



divendres, 2 de juny de 2017

Enxarxats, de Carme Torras




Enxarxats, publicada per Males Herbes, és la darrera novel·la de Carme Torras. La quarta, després de Pedres de toc (2003), La mutació sentimental (2008) i Miracles perversos (2011). Torras és també una  excel·lent contista i els seus relats han aparegut en un bon nombre de volums, revistes i antologies. No faré ara una llista dels premis que ha guanyat, que són molts, però sí que us recordaré que Torras pertany al selecte grup dels científics tocats per les lletres (que són molts més del que ens podem pensar). És llicenciada en Matemàtiques, doctora en Informàtica, professora d’investigació a l’Institut de Robòtica (CSIC-UPC), Membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona... I m’aturo aquí, perquè el seu currículum és tan llarg i impressionant que no acabaríem mai.
Com a escriptora, a mi m’agrada molt. És elegant, curosa amb la llengua, bona dosificadora del tempo. Amant de la ciència-ficció (i de la ciència-en-ficció), les seves obres resulten imaginatives i punyents. Difícilment poden deixar indiferent ningú. A Enxarxats (el títol no pot resultar més inequívoc), l’autora reflexiona al voltant de la nostra relació individual i col·lectiva amb Internet. Un univers encara nou i tendre que ha posat les nostres vides cap per avall. Ha trastocat les nostres formes de relació, la nostra visió del món, els nostres conceptes bàsics. Ens ha modificat els esquemes mentals d’una manera que encara no podem ‒no tenim prou recorregut‒ copsar totalment.
La novel·la està protagonitzada per dues dones, Ariadna i Júlia, que es veuran abocades a compartir un tret absolutament insòlit, que no revelaré. Dues professores i científiques de renom que acabaran tenint en comú molt més que la seva professió. La contraportada del llibre diu el següent:
Després d’haver passat uns anys en una universitat americana, la Júlia torna a Barcelona i li assignen el despatx d’una catedràtica que s’acaba de jubilar. S’endú una sorpresa majúscula quan a l’ordinador, que han reformatat, hi troba la correspondència i les contrasenyes de la professora. La temptació d’aprofitar-se’n és massa gran, i, a mesura que s’endinsa en webs exclusius i projectes secrets, se li obre un món que l’enlluerna i l’angunieja alhora. Més quan una icona en forma d’aranya se li instal·la a la pantalla i la bombardeja amb missatges que l’animen a resoldre dilemes morals i a documentar-se sobre tècniques d’influència en les xarxes socials. Fins i tot, aplicacions quotidianes, com l’horòscop del mòbil i els aforismes de l’estalvi de pantalla, ara li sembla que intenten manipular-la.
És una presentació engrescadora, sens dubte, però que no ens permet saber amb què ens trobarem. Confesso que jo, a l’estil de Miracles perversos, m’esperava més intriga, més suspens. No ha estat així, o almenys no tant com jo m’imaginava. En contrapartida, el text ens obre moltes vies, molts camins, moltes “potes” (picada d’ullet a la Carme) de reflexió. Fidel a la meva manera de fer, em resulta molt difícil explicar la novel·la sense caure en l’indesitjable spoiler. Ho evitaré, per tant. Però remarcaré que, situada en l’ambient de l’elit científica i universitària, la ficció d’Enxarxats ens aboca a una problemàtica complexa, una mena de teranyina enorme, que situa l’individu davant d’un bon nombre de dilemes morals.     



L’acció de la novel·la transcorre en la més absoluta contemporaneïtat, l’any 2017, però no deixa de ser una història d’anticipació, amb una dosi prou significativa de ciència-ficció especulativa. Inquietant, sorprenent, confegida en diversos plans narratius (que inclouen recreacions del passat i del futur en 3D, poca broma), Enxarxats explora les possibilitats negatives i positives de la nostra connexió globalitzada, així com les responsabilitats i implicacions que comporta. No oblideu en cap moment que l'autora, per la seva situació profesional, disposa d'informació privilegiada. I això fa una mica de por.
Farcida de citacions i referències literàries, cinematogràfiques, culturals i científiques (sense embafar, que quedi clar), la novel·la és un exercici molt personal. Cal entrar-hi i acceptar els jocs que proposa Torras. Després, ja em direu.  
I fins aquí puc comentar. Per a més aprofundiment, l’haureu de llegir.  
Feliç divendres, lletraferits.