dilluns, 18 d’octubre del 2010

El pou, de Jordi Canals

Per a mi és un motiu d’honor i d’emoció confegir avui una ressenya molt especial. La ressenya del llibre d’un amic. Un amic que, malgrat no conèixer-lo personalment (espero fer-ho aviat, però tots sabem que aquest nou món virtual genera estranyes vinculacions), sento molt proper.
No us enganyaré. També representa una responsabilitat, però espero saber distanciar-me suficientment i expressar amb encert tot allò que m’ha suggerit la seva novel·la.
El pou és, sobretot, una reflexió al voltant de l’ésser humà, de les seves misèries i les seves grandeses. Una indagació entorn de les dificultats i dels problemes de la vida. El relat està escrit en primera persona. Per aquest motiu, a l’inici de la lectura, em va sobtar la tria del personatge principal, una dona. L’autor s’ha atrevit amb la narració exhaustiva dels sentiments més pregons d’un personatge femení. Ha sabut deslliurar-se del seu rol masculí i ha afrontat el repte amb un estil extremadament personal.
Les vicissituds de la Maria abracen des de la seva infantesa, però tota l’obra està estructuralment confegida a partir de petites i grans analepsis. “Petites” perquè, en ocasions, el decalatge només es limita a hores o dies. “Grans” perquè també hi ha importants salts temporals cap al passat. Lluny d’esdevenir un entrebanc, aquesta estructura resulta molt engrescadora i atorga a la narració una gran fluïdesa. El lector mai no pot estar segur si el relat tornarà novament enrere i això es converteix en un al·licient força original.
Lògicament, no penso desvetllar res. Tanmateix, sí que us puc dir que l’obra és plena de tendresa, tolerància i sensualitat, malgrat que no evita mostrar alguns dels cantons més foscos de la naturalesa humana. Abans d’acabar de llegir-la, vaig escriure a en Jordi i li vaig preguntar si la part de la infantesa rural de la Maria tenia quelcom d’autobiogràfic. Em va dir que no. Vaig considerar que la resposta representava un valor afegit. Aquests capítols m’han agradat especialment. Són vívids i versemblants i presenten alguns dels personatges, al meu entendre, més profunds i rodons.
He de reconèixer que l’autor ha estat prou hàbil per no enamorar-se del seu personatge, de manera que les actuacions de la Maria no sempre resulten justificades al cent per cent. Hom no acaba de combregar amb tot allò que fa, però no és necessari. Emmirallant-se en el real, Jordi Canals ha creat una heroïna humana i, en conseqüència, plena de contradiccions.
El final, no per previsible, ha deixat d’agradar-me. De fet, m’ha agradat molt. I m’ha reiterat allò que ja sabia del meu amic Jordi. Que és una persona curulla de sensibilitat.
Jordi, et felicito. Moltes gràcies per oferir-me generosament la teva obra.
I a vosaltres, lletraferits, només us puc dir una cosa: endavant amb El pou.

17 comentaris:

  1. M'agrada el títol, la coberta i la ressenya... no em queda cap més possibilitat que llegir-la!

    Enhorabona al seu autor, Jordi Canals i a l'Anna Maria Vilallonga per apropar-nos-la.

    Molta sort i que tingui un camí ben llarg.

    Coia Valls.

    ResponElimina
  2. Fa dies que sé que l'Anna està treballant en aquest llibre d'en Jordi i per l'entusiasme que hi posa no hi ha dupta que el lligiré.

    ResponElimina
  3. Molt agraït Anna per la teva generosa crítica. Una abraçada.

    ResponElimina
  4. mmmmmm... jo tb friso de ganes de llegir-lo i d'opinar...
    tot i així, moltes felicitats per endavant, Jordi!
    (on és, el llibre?)

    ResponElimina
  5. Abacus, Llibreria Beltrand o:

    http://www.setzevents.cat/

    ResponElimina
  6. Estic contenta si la ressenya serveix de promoció publicitària.
    A veure si hauré de cobrar alguna comissió!

    ResponElimina
  7. Jordi,
    No sabia que tenies una noveŀla publicada i, pel que acabo de llegir de l’Anna Maria, es tracta d’una noveŀla molt bona. ENHORABONA! Et desitjo que es venguin molts exemplars (sé com és de difícil) i que en publiquis d’altres.
    Shaudin

    ResponElimina
  8. Shaudin és la quarta novel·la que publico i en tinc una cinquena a punt de fer-ho, però no és gens fàcil entrar en el món de les editorials.

    ResponElimina
  9. Molt bé, Gomara, germanet. Ja t'has fet seguidor. Així m'agrada.

    ResponElimina
  10. Des del primers llibres que vam publicar d'en Jordi, "Un piano a la sorra" i "Cucadellum.com" (finalistes respectivament del Premi Ramon Llull 2002 i 2003), fins aquest darrer, "El pou", i passant per "L'herència del bruixot", en Jordi ens ha anat sorprenent un cop i un altre, no tan sols per la riquesa de la seva prosa, sinó per la valentia de la seva escriptura i per la frescor que sembla adquirir a mesura que avança en la seva carrera literària.
    És sens dubte un honor poder comptar amb ell com a autor i com a amic.

    Manel Subirats
    Editor de Setzevents Editorial

    ResponElimina
  11. Gràcies per passar per aquí, Manel. El teu comentari, com a coneixedor de tota l'obra d'en Jordi, és ben encertat. Jo tinc per llegir "L'herència del bruixot". Està fent cua en una lleixa plena de llibres. Quan el llegeixi, també en faré la ressenya.
    Sens dubte, conèixer al Jordi, una persona excel·lent, és un honor.
    Una abraçada,
    Anna M.

    ResponElimina
  12. Hola, Jordi, moltíssimes gràcies per fer-me arribar la novel·la, l'única que encara no he llegit; només he pogut fullejar-la una mica, però em sembla molt interessant, tant pel que en diu la contra com per les opinions que he pogut llegir aquí. Conec prou bé la teva dedicació i el teu entusiasme i estic d'acord amb l'Anna Maria quan diu que reflexiones sobre aspectes molt vitals i amb el Manel quan afirma que, a mesura que avances en la teva carrera literària, la teva prosa es va fent més àgil i fresca. I estic d'acord amb tots dos perquè, si bé no he llegit "El pou", són dues constants en la teva trajectòria, una quant al fons, la indagació sobre l'ésser humà, i l'altra respecte a la forma, la molt perceptible millora estilística. Jo diria que ara escrius amb més economia de paraules, sense digressions, anant a l'essència. I diria també que escriure "fàcil" és el més difícil per a un escriptor.
    Prometo llegir-me "El pou" i estic convençut que en gaudiré.

    Una abraçada per a tu i per a tota la gent del blog.

    Jaume Aubareda

    ResponElimina
  13. És així, Jaume, ni més ni menys. He de dir que, en un principi, els salts en el temps dels quals parlo em van resultar una mica estranys i sorprenents. En canvi, a mesura que vaig avançar en la lectura, me'n vaig adonar que eren molt originals i que els estava esperant. Sempre que succeïa un fet nou, esperava que el text hi tornés i ho acabés d'aclarir. I així passava. De manera que aquesta volguda ficció estilística i estructural, és un dels trets característics de la novel·la. Tot plegat conforma una ficció ben atractiva.
    Gràcies per passar per aquí. Salutacions.

    ResponElimina
  14. Moltes gràcies Jaume.

    ResponElimina