El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dijous, 31 de març del 2011

Com explicar aquest país als estrangers, de Matthew Tree



Abans de res vull manifestar que, aquesta setmana, el meu article a CatalunyaPress tractarà sobre aquest mateix esdeveniment, de manera que l'un complementarà l'altre i, evidentment, l'enllacaré aquí damunt així que el diari el publiqui (d'aquí a unes hores). 

Dit això, ahir 30 de març a les 19 hores va tenir lloc, a la galeria Untitled de Barcelona, la presentació del llibre de Matthew Tree intitulat Com explicar aquest país als estrangers. Hi havia força gent en un ambient distès al bell mig del barri de Gràcia (que, per cert, em va fer una mica de ràbia; feia temps que no hi anava i el vaig trobar molt bonic i molt net. A veure si les autoritats s'esmercen a tractar amb igualtat tots els barris i a no fer diferències amb els que estan més de moda entre la burgesia progre de la ciutat).  Bé,  queixes a banda que no vénen al cas, haig de dir que m'ho vaig passar d'allò més bé. 


En Matthew, amable, planer, assequible com sempre (jo ja  havia assistit l'any passat a la seva presentació a l'FNAC de Negre de merda, que va ser molt interessant), ens va mostrar com és possible ser anglès i, alhora, estar totalment integrat a Catalunya i comprendre a la perfecció (fins el punt d'explicar-la magistralment) la nostra idiosincràsia individual i col·lectiva. El llibre és un recull dels articles que Tree ha publicat sobre Catalunya al llarg de més d'una dècada. La majoria són textos originàriament en anglès que ara apareixen en les dues versions (anglesa i catalana), tant en format paper com en format de llibre.e.  
 


L’acte d’ahir, presentat en primera instancia per l’editora de la versió anglesa, Liz Castro, va consistir en una breu introducció i en la lectura de diversos fragments del volum a càrrec de Patrícia Gabancho, Najat El Hachmi i el mateix Matthew. Els assistents vam riure de valent, constatant la finíssima ironia i l’àcid humor de la intel·ligent prosa de Tree (que té les idees molt clares), però sobretot vam valorar la seva voluntat d’aproximació a la nostra realitat i la inquietud per mostrar-la al món. Per fer saber a Anglaterra, als Estats Units i, gràcies a la globalització, podem dir que arreu, que Catalunya existeix, que és un país amb una llengua emprada a tots els nivells (no cal que jo recordi ara estadístiques diverses que podem consultar amb facilitat), que s'ha de preservar i potenciar.    


La trobada es va estendre una bona estona, amb copa de cava i  sessió de signatures (mig improvisada, no hi havia ni un lloc preparat) de llibres.  Jo, com que conec en Matt de la seva col·laboració altruïsta i desinteressada amb els Blaugranes en cadira de rodes i amb el projecte de Barcelona, decideix, no vaig voler deixar escapar una nova dedicatòria. A més, vaig voler fotos recents per a la meva col·lecció. La gràcia és que ell no volia que es notés que eren fotos preparades i el resultat és aquest simpàtic reportatge gràfic que us penjo tot seguit i que espero que us sembli representatiu del caràcter de la presentació. És a dir, una trobada de companyonia i caliu humà.     
Darrere de les fotos, benvolguts lletraferits, uns copio les reflexions amb les quals he tancat l'article de CatalunyaPress. Per si algú de vosaltres (cosa que comprendria perfectament) no té ganes o temps de fer ambdues lectures.

Fins ben aviat.




Què ho fa que algú de fora, un anglès per a més inri i per tant fill d’una gran potència mundial, vingui a un petit país com Catalunya i entengui tan diàfanament la nostra realitat? Què ho fa que vegi claríssima la situació de submissió de la llengua i de la cultura i es decideixi a explicar-la al món? Què ho fa que comprengui que la via per normalitzar la situació d’aquest petit país és desprendre’s del jou dels qui encara es pensen que regenten un imperi?  Què ho fa que hagi estat capaç, no només de parlar-lo, sinó també d’escriure professionalment en català quan hi ha milers de ciutadans que viuen tota la vida a Catalunya i mai no han dit ni una sola paraula en la nostra llengua? Què ho fa que estigui tan integrat sense deixar de ser qui és, que pugui involucrar-se i comprendre la societat catalana sense perdre, però, el seu esperit crític? Què ho fa que pugui mantenir la distància necessària per ser equànime en les seves apreciacions i, alhora, emetre uns judicis tan clars i vinculants?

Matthew Tree és intel·ligent, és just i, per damunt de tot, s’ha enfrontat a nosaltres sense prejudicis. Ah, i una altra cosa: ha tingut la inquietud necessària per aprendre de l’entorn. Aquesta, al meu entendre, és una virtut extremadament valuosa.  

Gràcies, Matt.  

dimecres, 30 de març del 2011

Cloc!, d'August Bover (informació complementària)


Tal com molts em vau demanar, em plau adjuntar-vos la llista dels punts de venda del llibre Cloc! d'August Bover, si més no fins el moment present. L'autor m'indica que en breu el nombre de llibreries augmentarà. 
De moment, cita la Bertrand, on es farà la presentació del llibre al mes de maig. 
També us enllaço la pàgina de l'editorial Arola, on s'hi poden fer comandes directament.
Mentrestant, lletraferits,  no oblideu la vostra  condició de "boveristes".

Visca la poesia i visca la nostra llengua! 






FIREX MADRID - (FIREX21)
BARCELONA
PALMA
BARCELONA
GEA LLIBRES
BARCELONA
LA TIERRA LIBROS
CATALONIA, S.A. LLIBRERIA
LAIETANA DE LLIBRERIA, S.L.
RACO DEL LLIBRE, S.L.
GALATEA,LLIBRERIA
POMPEIA,LLIBRERIA
EMPURIES,LLIBRERIA
GELI,S.L. LLIBRERIA
CARLEMANY,S.L. - LLIBRERIA
ROBAFAVES, S. COOP.CAT.LTDA.
CELLER DE LLIBRES, S.L.
LLIBRERIA GAUDI
LLAR DEL LLIBRE-SABADELL-
LLAR DEL LLIBRE(BARICENTRO)
MALLART LLIBRES,S.L.
ALIBRI LLIBRERIA,S.L.
DOCUMENTA,LIBRERIA
ABACUS, S.C.C.L. -CENTRAL
PUVILL LIBROS,S.A.
ADSERA,S.L.,LLIBRERIA
CASA DEL LLIBRE,LLIBRERIA
LLIBRERIA 22
ADSERA,S.L.,LLIBRERIA -VALLS-
CELLER DE LLIBRES, S.L.
TRALLA,LA -LLIBRERIA PAPERERI
LLIBRERIA CENTRAL DEL RAVAL
BARCELONA
PALMA
CAP I CUA, LIB.
INDEX, LLIBRERIA
QUATRE GATS LLIBRERIA
SET CIENCIES,LLIBRERIA
VDA.ROQUER,LLIBRERIA
ROQUER-JARDINETS
CAN LLETRES
AL PEU DE LA LLETRA,LLIBRERIA
XICOY,S.L. LLIBRERIA I PAPERE
RAMBLA, LLIBRERIA
L'OMBRA, LLIBRERIA
RUBIRALTA LLIBRERIA, SCP
PUNT DE LLIBRE, S.L.
L'ARANYA LLIBRERIA, S.C.P
MATER LLIBRERIA IMPREMTA
CUSCO, LLIBRERIA S.C.P.
PERUTXO LLIBRES S.L.
UTOPIA,LIBRERIA
CALVO BOLUDA,LLIBRERIA
LLIBRERIA L'ALTELL, S.L.
BABEL LLIBRERIA CULTURAL

dimarts, 29 de març del 2011

De tòpiques creences (la inversió)

Versió oficial de la caiguda de l'Àngel de la llum 

Quomodo cecidisti de caelo, lucifer, fili aurorae?! Deiectus es in terram, qui deiciebas gentes!, qui dicebas in corde tuo: In caelum conscendam, super astra Dei exaltabo solium meum, sedebo in monte conventus in lateribus aquilonis; ascendam super altitudinem nubium, similis ero Altissimo (Is 14.12-14)
Com has caigut del cel, oh estel del matí, el fill de l'aurora! Has estat llançat a la terra, tu que volies dominar les nacions! Tu que vas dir en el teu cor: Pujaré al cel, aixecaré el meu tron per damunt de les estrelles de Déu, m'asseuré al tron a la muntanya de l'assemblea, en les altures màximes de la muntanya sagrada. Pujaré als cims dels núvols, i seré com l‘Altíssim.


I si...

M'ho comentà un amiga, que ho havia llegit. I ara ja tant se val de qui és la teoria. 
Però si la batalla la va guanyar el dolent... Llavors, ja tot s'explica...  

(reflexió poèticotranscendent generada per la incomprensió del món)

diumenge, 27 de març del 2011

27 de març, Dia Mundial del Teatre


Una investigadora del gènere teatral, a hores d'ara en la duríssima fase de redacció de la tesi doctoral, no podia de cap manera deixar de recordar l'efemèride d'avui: la celebració del Dia Mundial del Teatre. 
Si no em falla la memòria, fa un any també me'n vaig fer ressò, en aquella ocasió reproduint un fragment de Lucrècia o Roma libre del menorquí Joan Ramis, l'única tragèdia neoclàssica de la literatura catalana. Avui, en canvi, em sento menys solemne. Per això he decidit enfocar el tema d'una manera més original.
No us proposaré cap text dramàtic, sinó una lectura ben diferent: un conte breu del fascinant Pere Calders. Es tracta d'un curiós relat d'ambient teatral (diguem-ne), que espero que us agradi tant com a mi.
Benvolguts lletraferits, que passeu un bon diumenge!


Per a un demà millor
(Drama en menys d’un acte)
         de  Pere Calders

L’escena representa:
A l’esquerra, una posta de sol. A la dreta, un cap de setmana.
En alçar-se el teló, l’únic personatge de l’obra (jove de bona presència) s’avança amb el propòsit de recitar un estremidor monòleg de protesta. Però es desploma el teló a causa d’una avaria mecànica i l’esclafa. Llestos.
FI
(Els dimarts no hi ha funció, per descans de la Companyia)


divendres, 25 de març del 2011

Una llibreria a l'Empordanet


Josep Pla va escriure una vegada: Jo, que sóc un home del Baix Empordà, confesso que el nom d'Empordanet m'agrada. Sempre han estat del meu gust les coses petites, limitades i manejables.  

Des que la vaig sentir, aquesta ha estat una de les meves frases de capçalera. I no només perquè m'agraden, com a Pla, les coses petites, limitades i manejables, sinó perquè també m'agrada el nom d'Empordanet. L'Empordanet, el Baix Empordà, el lloc del món que més m'estimo després de Barcelona.
Havent parlat més d'un cop d'alguna cèlebre llibreria forana, avui he pensat que havia de quedar-me en un indret més petit, limitat i manejable, i per això m'he detingut en una de les llibreries que més visito al llarg de l'any. La llibreria "Gavina" (nom escaient al 100%) de Palamós.  


La "Gavina" no és un establiment enorme, però tampoc minúscul. Té dues plantes i està regentat per dues noies somrients, dinàmiques i encantadores. És ple a vessar de llibres, com a mi m'agrada, i quan puges l'estreta escala que et condueix al pis superior, pots arribar a pensar que les bigarrades lleixes et cauran al damunt. No us imagineu, però, que es tracta d'una llibreria obscura i antiga. Res més lluny de la realitat. Parlem d'un local clar, modern i ben il·luminat, perfectament al dia en l'oferta editorial, que pot fer les delícies de qualsevol lletraferit.
Jo visito Palamós sovint (és un de les meves debilitats empordaneses) i la parada a la "Gavina", al bell mig del carrer Major, resulta innegociable. Sempre hi compro alguna cosa. De vegades, atesa la compulsió que pateixo, més d'una. Hi vaig a l'hivern, a la primavera, a la tardor, a l'estiu. Per casa sempre corren les típiques bosses blaves de la "Gavina", blaves com l'aigua de la platja palamosina, com el cel damunt les ones, com la ratlla de l'horitzó. 
Amb en Manel (que s'ha de quedar fora perquè el local no està adaptat: l'únic punt en contra) hi hem portat tota la família. Les noies ja hi estan acostumades. Hi he anat amb els meus pares, amb els meus germans, amb la meva filla, amb els meus nebots i nebodes. Tots en surten amb algun llibre a les mans. Fa un parell d'anys, en Pol va trobar-ne un que a Barcelona feia temps que buscava inútilment, el primer  de no sé quina sèrie. No cal dir que, en descobrir-lo, la criatura (ara té 10 anys) es va posar més content que un gínjol. 
A la "Gavina" també hi tenen molts punts de llibre. Sempre me'n donen un cabàs, de manera que a aquestes alçades ja puc assegurar que han contribuït de valent a nodrir la meva col·lecció.      
Avui, en aquest assoleiat inici de primavera, he fet cap novament a Palamós. I, com és natural,  he dedicat la meva estoneta de rigor, ben calmosa i agradosa, a fugar dins els tresors de la "Gavina". Els acabava d'arribar un carregament de novetats i no hi havia ni un metre quadrat sense caixes i més caixes. Activitat febril i somriures còmplices mentre jo triava la meva novel·leta d'avui.
Mentre era allà, pregant als déus que la lleixa no trontollés i em colgués per sempre, he pensat que no podia passar ni un dia més sense que us presentés la "Gavina". És la demostració que totes les llibreries del món poden revestir un encant especial. La màgia, l'encisadora màgia dels seus habitants, els llibres.


dimarts, 22 de març del 2011

Presentació de la meva divisa: activista literària.

Bon dia, lletraferits

Com tots sabeu, ja fa força temps que el món dels blocs i jo tenim una estreta relació. La condició de blocaire ha esdevingut part de la meva vida. Com he explicat en alguna entrevista, és quelcom que genera addicció i que arriba a subjugar.
Per a reeixir en l’aventura, els seguidors en sou una part essencial. Sense vosaltres, evidentment, res no tindria sentit. Però també és imprescindible sentir inquietud veritable per allò que vols transmetre. Al cap i a la fi, la voluntat  comunicativa és a l'origen de tot.
En el meu cas, les ànsies de comunicar es troben indefectiblement lligades a la cultura en general (no oblideu que tinc el meu estimat bloc de cinema) i a la literatura en particular.
Fa pocs dies, un amic escriptor, Jordi de Manuel, em va aplicar molt amablement un apel·latiu que em va encantar. I que, endemés, vaig pensar que m’esqueia d’allò més bé.  

Em va titllar d’ACTIVISTA DE LA LITERATURA.
 De seguida vaig pensar que era una bona idea utilitzar aquest lema i, d’altra banda, que ja era hora que aquesta activista disposés d’un emblema, d’una divisa gràfica que la distingís.  
Per tant, vaig fer allò que qualsevol que tingués la sort de tenir per familiar i amic en Ramon Esterri, faria. M’hi vaig posar en contacte.
Ramon Esterri és cosí segon meu (embolics d’aquests d’ascendències familiars), però sobretot és una de les persones que més m’estimo del món. Un artista de cap a peus des de petit, des de sempre. Com que ens coneixem molt bé, pràcticament no ha fet falta dir res. De fet, tan sols hem intercanviat un parell de brevíssims correus. Li he demanat succintament allò que volia et voilà! Com d’un barret màgic, n’ha sortit aquest resultat: una petita i tendra caricatura que és ben bé la meva rèplica. 
 Benvolguts lletraferits, tinc l’honor de presentar-vos el meu emblema, obra de Ramon Esterri i amb un lema suggerit per Jordi de Manuel.
A que és bonic i encertat? Us agrada?
A partir d’ara serà al capdamunt dels meus blocs literaris.  
N’estic molt contenta. Gràcies, amics. 

Dibuix: Ramon Esterri

dilluns, 21 de març del 2011

No vull teixir bufandes


No vull teixir bufandes, cansats els dits de dies de repetir la feina. I encara menys suporto desteixir d'amagat, mentre plouen estels enmig de la nit tèbia.
No vull els pretendents gemegant a la porta, inútils voltors fixos, carronyaires d’hisendes, que em maten el bestiar per a àpats i revenges. 
No vull rebre del pare protecció, ni retrets. Ni que el fill em visiti, ni la rosada aurora.

No vull ser una costella d’un suat cos aliè, ni menjar pomes àcides en perduts paradisos. No vull parir amb dolor, ni tallar cabelleres, ni que un dia m'expulsin amb farcells a l'esquena. No necessito fer-me pètria estàtua de sal, ni rentar peus de déus, ni ser una mare verge.

Que els mercaders del temple em vinguin a buscar. I que vingui la serp, que diu que s’avorria. Potser llavors tots junts pujarem a una nau i solcarem el mar, xerrant amb Posidó. I no ens caldrà lluitar contra el cant de sirenes, perquè també vindran tot resseguint l’estela. El perfum de les ones i el blau de mil escumes ens duran prop de tu, del teu ull solitari. I deixarem allà, sol, a la llunyania, el mite d’aquella illa, magnificada i buida.

I a la cova petita del grotesc Polifem hi farem una festa, amb raïm i amb maria.          

divendres, 18 de març del 2011

Cloc!, d'August Bover


Fa pocs dies, August Bover, mentre agraïa les felicitacions pel llibre que avui ressenyem, va comentar: “Publicar poesia en aquest país és gairebé una activitat clandestina”. La frase em va semblar diàfanament preclara i m’agradà tant que la vaig anotar. En aquesta nostra societat prosaica i embrutida, en la qual els valors de l’humanisme i de la llibertat creativa cada vegada es troben més mediatitzats pel poder, les modes i els imperatius econòmics, entestar-se a treballar amb la paraula amb la simple voluntat (poca broma!) d’expressar sentiments i de crear bellesa, pot semblar una pretensió d’ingenus, utòpics o somniadors.
I potser ho és... però... què hauria estat la història de la humanitat sense ells? Jo us ho diré: no res.
Per sort, encara en sorgeixen, d’aquests homes. I avui, amb un orgull especial, us en presento un al qual m’estimo molt.

August Bover (Barcelona, 1949) és Doctor en Filologia Romànica i Catedràtic Emèrit de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona. El considero una persona excel·lent, afable, atenta i molt educada. Per a mi, però, és sobretot el meu professor. Jo vaig ser criada en el respecte i la veneració envers aquells que, al llarg de la meva vida, s’han dedicat a formar el meu esperit. L’August (permeteu-me la franquesa de tractar-lo així) em va obrir les portes per primer cop a l’Edat moderna de la nostra literatura, sense saber llavors (ni ell ni jo) que acabaria dedicant-me professionalment a aquest període concret. Comprendreu per tant que, tot i que després hem esdevingut companys de Departament i d’altres afers, ara mateix em senti carregada de responsabilitat en escriure aquestes ratlles.
Bover ens presenta un llibre que encara està ben calentó, ja que tot just acaba d’aparèixer publicat. S’intitula Cloc!, una onomatopeia ben senzilla per descriure un espai literari ric, divertit i sorprenent. El volum inclou unes magnifiques il·lustracions de Pere Capella Simó, que arrodoneixen molt bé el conjunt. El pròleg, confegit pel nostre amic Màrius Serra, apunta una idea molt encertada. Suggereix l’adscripció dels lectors a una nova fe, el “boverisme”, cosa que a mi em sembla una excel·lent pensada. Bé, jo ja ho era abans, de boverista. Però des d’un punt de vista acadèmic. Ara, d’ençà que he llegit el llibre, he passat a formar part del boverisme, diguem-ne, literari.  


Però anem a pams. Escriu Serra textualment, amb un vocatiu dirigit a l'anònim lector: «Els psicòlegs parlen de bovarisme quan una persona presenta “una alteració del sentit de la realitat per la qual es considera una altra persona que no és”. Naturalment, el terme prové de la novel·la Madame Bovary de Gustave Flaubert i va ser Jules de Gaultier qui l’adoptà per al lèxic psicologista. [...] Si Jules de Gaultier es va empescar això del bovarisme, no veig que jo ara no em pugui inventar el boverisme, definit com un estat mental al qual ara mateix estàs a punt d’accedir, lector desconegut. Perquè jo t’auguro que la lectura d’aquest poemari d’August Bover et transformarà en boverista».
I afegeix: «Has de saber que, d’ara endavant, el teu boverisme serà agut, amb possibilitat d’esdevenir crònic».
Doncs bé, subscric indubtablement les afirmacions verbívores d’en Màrius. Bover confegeix un volum on posa en pràctica l’enginy i la imaginació al servei de la literatura potencial. Esmicola el nostre mot, els nostres sons, les nostres síl·labes, fins i tot les nostres grafies. Un duríssim exercici de constricció de l’escriptura en la tradició de l’experimentació que es va inaugurar a França amb el taller Oulipo (acrònim d’Ouvroir de littérature potentielle) i els treballs de Raymond Queneau i François Le Lionnais, a hores d’ara ja cèlebres.    
No vull detallar tot el que conté l’obra, perquè es tracta que el lector ho descobreixi personalment i gaudeixi del factor fascinació, del factor sorpresa. Tanmateix, puc esmentar que Bover juga amb els palíndroms, vindica el guionet, s’entreté amb les enormes possibilitats monosil·làbiques del català, mima les consonants, es diverteix amb les vocals i la seva reducció, fantasieja amb els sons i balla amb les síl·labes. Es converteix en un orfebre i en un microcirurgià de la llengua. Lúdic, alegre, divertit. I ho fa molt bé.
Malgrat tot, s’endevina darrere de cada vers un sofriment joiós (i perdoneu l’aparent contradicció, quasi un oxímoron, d’aquesta afirmació). En llegir Cloc!, hom percep clarament el desig de perfecció i la lluita de l’autor. Una tasca ingent (que es conjuga amb el seu entusiasme), de la qual és impossible no haver-ne eixit amb un enorme somriure a la cara. Sofriment a l'hora de crear, però satisfacció en trobar el so, el mot, la terminació, la lletra més adient en cada moment.

Jo m’ho he passat d’allò més bé. Poemari d'alçada. Però vull remarcar que la lectura de Cloc! no s’acaba mai. Per a mi, tot just comença. Perquè es tracta d’una feina per sempre. Anar pouant a estones, amb delectació, en els fascinants misteris del llibre significa, definitivament, professar el boverisme.
I jo, lletraferits, em declaro irremissiblement afectada per una febre boverista crònica.
Apa, lletraferits, ara us toca a vosaltres.    

Cloc!
August Bover / Poemes
Pere Capella Simó / Dibuixos
Arola Editors, 2011

dimarts, 15 de març del 2011

De moment, un primer tastet: la portada de "Barcelona, t'estimo".


És la meva ciutat. I l'estimo. La ciutat blava que de vegades pot ser gris, o negra. Però que sempre batega, ben viva.  
Alguns enamorats  de Barcelona i  de l'escriptura  vam abocar sobre el paper (gràcies a una iniciativa de l'Associació de Relataires en Català i de l'Editorial Meteora) algunes històries de la  nostra ciutat, amb amor. Ara, els relats han estat aplegats en un volum que es presentarà el dia 2 d'abril a l'Ateneu Barcelonès (11 hores, Sala Verdaguer). 
Tinc l'honor que el meu conte, "El llaç vermell", formi part del recull. Me'n sento ben orgullosa. I no cal dir que tots vosaltres, amics, hi esteu convidats.


De moment, només us puc mostrar la portada, però la trobo  preciosa. Un petit tast que us avanço, lletraferits fidels. Acaba de sortir del forn.
En breu, prometo més informació.
Que passeu molt bona nit.