El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

diumenge, 25 de novembre del 2012

Muses antipàtiques



Avui volia escriure i he invocat les muses.
I han comparegut, amb cara de malícia.
M'han embenat els ulls, m'han tapat les orelles i després han ballat, tot fent una rotllana.
Quan les he interpel.lat, per saber què passava, han fet burla de mi, capricioses i esquerpes.
I no m'han contestat. Les he sentit dissoldre's.
I he pensat que el no-res pot ser una resposta. 

dissabte, 17 de novembre del 2012

A pedaços


L'ànima, com si fos de matèria sòlida, de vegades fa mal, i cou, i es queixa. I s'esmicola en trossets, com un trencaclosques de moltes peces. I és difícil de reconstruir, perquè totes les peces són del mateix color i no es distingeixen. Malgrat això, tots acabem asseguts a terra, amb les cames creuades i els ulls ansiosos, mirant d'esbrinar quina peça va a l'esquerra, i quina a la dreta. I apedacem el trencaclosques i despleguem les cames. I ens aixequem a poc a poc, dubtant encara si l'hem segellat correctament, aquella destrossa. I volem creure que sí, que ho hem fet bé. Però gairebé sempre alguna peça resta oblidada en un racó, rebregada i bruta. I així anem perdent, quasi sense adonar-nos-en, bocins de l'ànima. I la que queda, esdevé cada cop més fràgil, amb cicatrius, escarbotada. I ja no és la mateixa, perquè mai més no estarà sencera. 

Anna Maria Villalonga, 17 de novembre de 2012


 
 

diumenge, 11 de novembre del 2012

Presentació del poemari "Llibertat", de l'Associació de Relataires en Català




Ahir va tenir lloc, a la Biblioteca del Vapor Vell de Barcelona (al meu estimat barri de Sants) una nova presentació de l’Associació de Relataires en Català. En aquest cas, la del poemari Llibertat, sisè volum de la col·lecció ARC/Meteora.
Com sempre que ens trobem, els relataires formem un grup de gent entusiasta i alegre, unida per l’amor a la llengua, a les lletres i a l’escriptura. Ahir es tractava d’un dia especial. A banda de la presentació del llibre, també era la “posada de llarg” de la nova cúpula de l’Associació. La nostra admirada presidenta anterior, Sílvia Romero, acaba de deixar el càrrec, de manera que l’acte d’ahir representà l’ocasió idònia per a l’estrena del relleu.
 
 
Sé que la nova presidenta, Montse Medalla, estava una mica nerviosa, però ho va fer perfectament bé. Resseguint com a fil conductor el tema del poemari, la “llibertat”, va construir un bonic discurs on no van faltar algunes citacions literàries per engrandir una qüestió tan punyent en la nostra situació actual. La llibertat amb totes les lletres, la llibertat com a persones, com a poble i com a artistes, com a afeccionats a la literatura. La Montse es va presentar i va presentar l’equip que l’acompanya en l’aventura de dirigir l’ARC: Mercè Bagaria i Sergi G. Oset. Dues persones estimades i entranyables, amb les quals he tingut el privilegi de compartir, a aquestes alçades de la meva pertinença a ARC, alguns moments inoblidables.   
També van intervenir, acompanyant la presidenta, Montserrat Lloret i Núria Niubó, dues de les poetesses que apareixen al recull. Ambdues van compartir amb nosaltres l’experiència en la composició dels seus poemes i el seu concepte de “llibertat”.



Evidentment, el plat fort de l’acte era la lectura. El matí s’inicià amb la recitació d’un magnífic text de Teresa Serramià (per a mi una amiga estimada que conec de Poesia Viva). Em sembla tan bo que el reproduiré, amb el seu permís, al final d’aquesta crònica. Tanmateix, la presentació d’ahir encara era més ambiciosa, ja que s’havia decidit aprofitar la trobada per retre homenatge, quan s’acaba de complir un any de la seva mort, al jove poeta valencià Salvador Iborra, assassinat a la porta de casa seva, al Barri Gòtic, el 29 de setembre de 2011.
El meu estimat Sebastià Bennassar, amic de l’ànima d’en Salvador, va enviar un text preciós. Com que viu a Lisboa, no hi va poder ser en persona, però sí en esperit. El seu record per a l’amic, a mig camí entre l’humor tendre i el plany sentit, fou llegit magistralment pel meu germà Elies Villalonga, company, com ja sabeu, en les aventures relataires. Amb això us podeu imaginar que els meus sentiments estaven a flor de pell. Em sento tan orgullosa del meu germà petit!



Va llegir molt bé, en el to precís, un text prou extens. També va recitar, amb l’encert de fer-ho en dialecte valencià, un dels poemes d’en Salvador (a banda de fer de rapsoda durant tot l’acte). Ja em perdonareu que dediqui aquestes línies a l’Elies, però crec que s’ho mereix (i la família tira, no ens enganyem; les germanes grans ja se sap com som).   

 


Tot seguit, Joanaina Font (guanyadora del Primer Premi de Poesia que porta el nom de Salvador Iborra) ens va llegir un poema, preciós, que un dia va decidir dedicar al desaparegut poeta, tot inspirant-se en un vers del seu darrer llibre, Els cossos oblidats (2009). Em va agradar molt conèixer la Joanaina. Tenim amics comuns i em consta que escriu molt bé.
La trobada va estar amanida per altres lectures, a càrrec de Núria López i Ferran Planell, que ho van fer perfecte! Tot plegat curull d’aplaudiments, emoció, fotografies, somriures, alguna llagrimeta i molta companyonia. Realment, els relataires som com una grandíssima família. Ens estimem, estimem la nostra llengua, estimem les paraules, les lletres, la literatura i gaudim profundament de les nostres trobades.
 
 
Em sento sempre molt feliç després de dies com ahir, que em demostren que, amb bona voluntat, tot és possible.
Que passeu un feliç diumenge, lletraferits.     
 








 
SOLS VULL CADENES DE L'AMOR, de Teresa Serramià
 
 
Sols vull cadenes de l'amor
 
sóc blanca alhora negra
i sóc de tots colors
sóc home dona nen sóc indigent
i tinc mil noms mil cossos
mil sexes mil mirades
mil parles mil orígens
religions costums creences
i em cal la teva clau deslliura'm
allibera'm i trenca'm les cadenes
l'asfixia el càstig la ferida prohibicions
tenalles del meu cor i de la ment
fanatismes fogueres
fronteres apartheids reixes barems
perquè jo sóc la teva set la fam el plor
la teva por
sóc tu
 

dijous, 1 de novembre del 2012

Avui us regalo un relat per a petits i grans: Habitant de carrer



Habitant de carrer
 


Deambula sense rumb per la freda avinguda. Passeja amunt i avall, despreocupat i  tranquil, sense interferències. 
S’entreté fitant els aparadors de les botigues. Hi ha carabasses pertot, amb boques obertes i desdentegades. Ha vist un munt de disfresses de fantasmes i bruixes i pensa que és un dia de festa, però no sap quina. De sobte, topa amb un estol de nens que corren esperitats i criden amb esverament. Bufa una mica. No li agraden gens, els nens. Sempre li han semblat molt antipàtics. Imprevisibles. 
S’atura una estona darrere del vell restaurant, a veure si arreplega alguna cosa. De vegades el cambrer li prepara algunes restes. Hi ha dies que passa gana, però en general s’ho manega força bé. Realment, no es pot queixar. Els contenidors són plens de residus prou aprofitables. Només cal saber trobar-los.
Dormir tampoc no és un problema. Hi ha milers de llocs. És conscient que ha desenvolupat una gran habilitat per escolar-se d’amagatotis a l’interior de caixers automàtics, estacions de metro, baixos de botigues i portals de cases. A voltes, fins i tot ha fet nit en sales de cinema o de teatre. Li agraden especialment les butaques apelfades dels teatres antics. La pega és que gairebé no en queden.   
Aquella nit és freda, però encalmada. Una lluna creixent roman suspesa enmig de la fosca, envoltada per un munt d’estrelles. Per desgràcia, la claror dels carrers n’apaivaga la llum. S’asseu en un pedrís i es demora a mirar-les. Sap que la ciutat aviat s'adormirà. Quan els rètols de neó comencin a apagar-se, tots aquells punts del cel lluiran reviscolats, com si els haguessin endollat a un cable elèctric. 
Un grup de gent jove li passa pel davant. Porten disfresses i fan un soroll infernal. Se’ls veu molt engrescats. Ni s’han adonat de la seva presència. Alguns cotxes transiten lentament per l’avinguda, cada cop més freda i més solitària. De mica en mica el sons s’atenuen, els carrers s’encalmen, les bombetes s’enfosqueixen. Sospira satisfet i comprova les estrelles, més i més intenses. En hores com aquella, la ciutat és als seus peus. Un gran organisme que jeu sense deixar de bategar, com un cor d’ànimes. Baixa del pedrís i es posa en marxa, amb el seu pas flexible, carregat d’elegància. Sap que pot fer, en tot moment, la seva voluntat. 
I s'allunya feliç, mentre taral·leja una vella cançoneta que rebota com un eco en les silents llambordes:

"Habitant de carrer,
 mai no tinc pressa. 
 Per no tenir, no tinc
 ni amo ni mestressa"