El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

diumenge, 24 de novembre de 2013

"La llàgrima", relat guardonat amb el Premi Arts i Lletres de Narrativa a la Memòria de Valerià Pujol



Benvolguts lletraferits,

Des de l'agraïment per totes les felicitacions i mostres d'alegria i amistat que m'heu fet arribar, em complau compartir amb vosaltres el meu relat La llàgrima, guanyador del Premi Arts i Lletres de Narrativa a la Memòria de Valerià Pujol 2013. Ahir vaig recollir el guardó  en un acte molt agradable a Premià de Dalt, de la mà de la mateixa mare de Valerià Pujol, molt emocionada.
 
La llàgrima és per a mi un relat molt especial. El vaig escriure ja fa tres o quatre anys, però l'havia mostrat a molt poques persones, tot i que amb la Lurdes Estruch en vam fer una lectura antològica, a dues veus, en el si de les trobades de "Poesia viva". Però, tret d'això, he de confessar que em sabia greu desprendre'm, no em pregunteu la raó. El sentia (i el sento) molt meu i d'alguna manera estranya intuïa que estava destinat a alguna cosa especial.  Mentre anava publicant en diversos llocs (digitals i en paper) altres històries, La llàgrima sempre continuava al calaix, esperant amb paciència el seu moment. Vaig tenir idees i propostes per a ell, però no vaig acabar de decidir-me. La llàgrima no marxava del meu costat. Em feia companyia.
 
Per fi, ara sí que sembla que ha trobat allò que l'atzar (o qui sap qui) li tenia reservat.
 
Sé que molts pensareu que és un relat, estilísticament i formalment, molt blanc. I potser ho és. No he volgut renunciar a la prosa poètica ni tampoc a usar la nostra llengua en un correcte registre. Estic tipa de veure com ens entestem a rebaixar-la. També és un relat volgudament adreçat a tots els públics, perquè crec que el seu contingut pot resultar molt interessant per als infants i el jovent. Tanmateix, no us deixeu enganyar. El rerefons el considero molt dur, esfereïdor. La humanització de la bèstia i l'animalització de l'ésser humà per demostrar, sense estalviar sofriment, quines brutalitats som capaços de dur a terme.  
 
Un al·legat explícit en contra de la superstició i de la crueltat humanes. Un text que vol ser la veu d'aquells que no poden defensar-se tot sols. 
 
Moltes gràcies, amics, i espero que us agradi. 
 
 
  
 
 
La llàgrima

 


La lloba jeia exhausta al fons de la cova, la respiració encara agitada i els ulls mig clucs. Els cossos càlids dels quatre cadells bategaven al seu costat com quatre miracles. També semblaven cansats. Venir al món era un exercici veritablement dur. De moment no es movien gaire, però el pare sabia que ben aviat començarien a fer-se la guitza per arribar als mugrons i a la dolça llet. Va mirar la llopada amb tendresa. Tots quatre tenien les potes ben formades. Estava segur que es convertirien en uns llops sans i forts. Li va semblar, enmig del garbuix de morros i pèl, que només hi havia un mascle. Les altres tres eren femelles. Tres filletes seves! El gran llop gris no podia amagar l’emoció. Va fer una ullada a la valenta mare. Ni una queixa de dolor havia sortit de la seva boca mentre treia del ventre aquelles quatre criatures desmenjades i molles. El llop la va contemplar amb orgull. La seva família.

Va sortir de la cova. La majestuosa figura es retallà, colpejada per la frescor del vent de primavera, contra la claror de la lluna plena. Una bola rodona, lluenta, que guarnia la immensitat d’un cel curull d’estrelles. Ferm sobre la roca dura, el gran llop gris udolà amb energia. El seu crit de felicitat retrunyí en el silenci nocturn i s’estengué, multiplicat per onades sonores, a través de les cingleres i les valls de la serralada.              


Adolf Garcia es va llevar molt d’hora. Havia programat l’alarma del despertador a les sis en punt, però una estona abans ja s’havia dutxat i s’estava preparant una tassa de cafè. Els nervis l’havien mantingut despert quasi tota la nit. Era curiós. Malgrat la seva experiència, sempre que sortia no podia evitar la mateixa sensació d’urgència. L’espera se li feia interminable. La seva dona va aparèixer a la porta de la cuina. Coneixia els seus costums. Ja ho portes tot? Ell, amb la tassa a la mà, va respondre amb el cap. Tots dos sabien que era una pregunta supèrflua.


El vespre abans havia netejat l’escopeta pulcrament. Havia comptat els cartutxos, omplert la motxilla i desat damunt del respatller de la cadira la roba i la resta de l’equip que necessitava. Era molt meticulós. Mai no deixava res a l’atzar. Abans de ficar-se al llit, havia consultat a Internet la previsió del temps. El servei de meteorologia anunciava boira i temperatures baixes per a l’època de l’any, però no hi havia indicis de pluja. Perfecte! La calor no era bona companya en aquell esport.

Estava molt excitat. Volia aprofitar bé la jornada, una de les últimes. La temporada estava a punt de concloure. Només faltaven dues setmanes. El maleït Departament de Medi Ambient tan sols permetia la cacera de la cabra mascle entre el primer diumenge de març i el darrer dissabte de maig. Un període ridícul. Adolf Garcia els considerava uns esnobs tocats del bolet. Tota aquella història de preservar la fauna. De cabres salvatges en sobraven. Ell ho sabia molt bé. Però els buròcrates de despatx no en tenien ni idea i l’únic que feien era deixar-se entabanar per aquella colla de brètols que s’entestaven a equiparar l’ésser humà amb les bèsties. Per culpa seva, ell s’hauria d’esperar tot un any. És clar que a la tardor i al començament de l’hivern hi havia altres possibilitats, com el porc senglar i les nombroses espècies considerades de caça menor, però ell preferia l’aventura de perseguir les cabres salvatges, en especial els àgils mascles, a través dels perillosos cingles.      
El gran llop gris va tornar a la cova intentant no fer soroll. Els cadells ja s’havien arrapat als pits de la mare i xuclaven amb força, els uns damunt dels altres. La lloba, quieta, els contemplava amorosament tot intentant ignorar el dolor dels mugrons. Se sentia exultant. Va creuar una mirada orgullosa amb el mascle i, sense emetre ni un gruny, tots dos es van entendre. Ara tenien quatre vides per protegir, quatre petites vides noves i indefenses. Semblava impossible. La lloba va treure la llengua i va començar a llepar el cadell que tenia més a prop. N’hi havia un de gris fosc, com el pare. Una femella. Els altres, tot i que encara semblaven una bola de pèl sense forma, eren rossos.
La bandada havia estat més nombrosa temps enrere, però en aquelles contrades la vida cada cop es feia més difícil. De mica en mica, els companys havien desaparegut. Un va caure en una trampa i va quedar atrapat; un altre va morir inesperadament: potser estava malalt; un tercer, simplement, va sortir a buscar menjar i no va tornar mai més. Ara estaven sols. Tots sis. Però tot aniria bé. Formarien una nova bandada. La bandada seria la família. El gran llop gris, esgotat per la intensa nit, va jeure al costat de la lloba, però l’excitació no el va deixar dormir. 
El seu amic Albert va arribar puntual. Adolf Garcia va agafar els estris i va sortir al carrer. L’Albert l’esperava amb el motor engegat. Es van saludar i, sense perdre temps, van enfilar a bona velocitat cap a l’autopista. El trajecte, com de costum, es  convertí en una continuada remembrança d’aventures antigues. Feia molts anys que anaven de cacera junts. Els dos homes, tan contents de les seves fites com criatures amb una joguina, reien sorollosament i es delectaven amb el record de les anècdotes passades, dels perills viscuts, de les millors peces aconseguides.
El dia tot just obria els ulls quan van aturar el cotxe davant de l’hostal de sempre. La serralada, imponent rere la boirina blava, semblava esperar-los. Els dos homes gairebé no podien suportar la impaciència, però l’esmorzar de forquilla formava part d’un ritual absolutament imprescindible: botifarres, pa amb tomàquet, un porró de vi negre. El cafè ben carregat amb un rajolí de conyac suficientment generós. Adolf Garcia no s’hi posava sucre. Van encendre un cigarret i es van mirar complaguts, sospirant amb satisfacció. L’Albert va riure, fent una picada d’ullet a la jove cambrera. Adolf Garcia es va fregar les mans. Tot anava de meravella.
El gran llop gris havia fet una becaina. De sobte, es despertà. De seguida va girar la vista cap a la mare i les cries. Tots els cadells descansaven tranquils. Se’ls veia respirar pausadament, amb un moviment rítmic del seu pelatge de cotó. La mare, en canvi, no dormia. Tenia els ulls mig oberts i badallava. Se sentia cansada i adolorida. Els petits no havien parat de xuclar de valent fins un moment abans. Té gana, va pensar el gran llop. Necessita alimentar-se bé. Haig de sortir a buscar menjar.
Els dos homes es posaren en camí. Van penjar-se l’escopeta a l’espatlla i van sortir de l’hostal. La boirina no havia desaparegut, però un sol tímid pugnava per escolar-se a través d’algunes escletxes que començaven a obrir-se. Quan escampi la boira farà un bon dia, comentà l’Albert. Adolf Garcia assentí amb el cap. L’ambient era fresc, però els homes se sentien pletòrics. L’escalfor del conyac els confortava l’estómac i els feia pujar l’eufòria. Plens d’energia, iniciaren a bon pas l’ascensió a la muntanya.          
Sabia que havia de fer-ho, però no en tenia ganes. Li dolia separar-se’n, sobretot ara que els cadells havien obert els ulls i assajaven per primer cop unes divertides maniobres d’estirament els uns damunt dels altres. El petit mascle ros va aixecar el musell i va ensumar al seu voltant. Els pares es miraren, còmplices. Fixa’t tu, tan petit. Serà un bon element, aquest. La mare el llepà. El cadell va arraulir-se contra ella i va buscar un mugró.
Un vent fresquet els colpejava el rostre mentre avançaven entre els arbres. La part inferior de la serralada estava formada per bosc frondós, que calia deixar enrere abans d’arribar als penyals de vegetació escassa on trepaven les cabres. La boira s’esvaïa lentament i la temperatura era tèbia. Feia un dia magnífic per a la cacera. La brisa serviria de contrapunt a l’escalfor solar, encara incipient. Els homes caminaven en silenci, immersos en les sensacions que els produïa aquell esport de valents que coneixien tan bé.
La seva responsabilitat estava clara. Ara era el cap de la nova bandada, el cap de la família. Havia de sortir sense perdre temps a buscar aliment. La lloba feia cara de famèlica i, en honor a la veritat, ell també tenia gana. El gran llop gris es va acostar als seus fills i els va observar llargament. Continuaven mamant. Realment eren uns golafres. S’hi va allargar una estona, amb l’esguard entendrit. Després, amb gestos lents, va refregar el seu cap enorme contra el cap de la lloba. De seguida torno. Ella tragué la llengua, com en un somriure. 
On els camins es bifurcaven, Adolf Garcia i el seu company es van separar. Portaven armilles reflectants per poder-se reconèixer enmig de la boira. Una altra idea lluminosa de la normativa moderna. Com si fos tan fàcil disparar a un altre home! Ells ja tenien massa experiència per a una cosa així. Però no pagava la pena arriscar-se. Si els enganxaven, els posarien una bona multa. Es colpejaren l’esquena per desitjar-se bona sort i cadascú va agafar la seva ruta. 

El gran llop gris va sortir del refugi. Va mirar el cel. El sol estava més alt que no es pensava. Com que no volia perdre massa temps, va decidir que de moment ja faria  amb un animaló petit. Potser una mostela o una llebre. N’hi hauria prou per a un àpat. Després, la lloba podria sortir a beure aigua i a estirar les potes mentre ell es quedava una estona a càrrec dels petits.
Adolf Garcia s’internà en l’espessa vegetació. Encara hauria de caminar un bon tros abans de divisar l’escarpada cinglera on s’amagaven les cabres. Les seves passes trepitjaven la fullaraca i ressonaven en el silenci, només trencat pel cant dels ocells i el so dels insectes: veus que es complementaven en un ritme únic, la música del bosc boirós i verge. Adolf Garcia, però, no sentia la música.    
Va flairar alguna aroma agradable. Un conill, potser. Va pensar que si tenia sort no s’hauria d’estar massa temps allunyat de la família. Només feia uns minuts que els havia deixat i ja desitjava tornar-hi. Amb molta cura per no fer soroll, el gran llop gris avançà envers l’olor.
Adolf Garcia estava posseït pel desig d’aconseguir una bona peça. Darrerament només caçava ocellons insignificants i ridícules llebres. Tenia el pressentiment que avui seria un bon dia. Va arrancar una petita branca i la va masegar entre les dents. Taral·lejà en to inaudible una cançó antiga que li ensenyà el seu pare.
Des de lluny entrellucà l’entrada del cau del conill. Amb sort, seria molt a prop. S’hi apropà a passes lentes, ensumant l’aire. La ginesta ja començava a florir i omplia de groc els voltants de les pedres. La seva intensa fragància debilitava el rastre del conill, que el gran llop gris no distingia enlloc.      
Adolf Garcia duia l’escopeta a l’espatlla i suava una mica. Començava a pujar lleument la temperatura i aquella maleïda armilla de plàstic el molestava terriblement. Però no es desanimava. Al contrari. Aquell esport que només els forts podien practicar l’omplia d’energia.   
Es mantingué quiet i callat, mirant al davant. On era el conill? L’havia olorat i esperava trobar-lo a prop del cau, però no el veia. Els conills eren molt àgils. Petits i esmunyedissos. Potser havia intuït la seva presència i s’havia amagat a córrer cuita. El gran llop gris no podia controlar els nervis. Tenia moltes ganes de tornar a la cova. Inquiet, es remogué entre les branques d’un arbust punxant.
Adolf Garcia va sentir una fressa inesperada. Allò no era el so d’un animaló petit, ni d’un rosegador ni d’un ocell. Es quedà parat un moment i va tornar a escoltar. El so es repetí, com un fort rascar d’herbes seques.
El gran llop gris estava enredat en una branca curulla de punxes. No se n’havia adonat. No podia ser. Anava massa distret, pensant només en la lloba i les cries. El fort pelatge gris s’havia enganxat a l’arbust i ara li constava desfer-se’n.
Adolf Garcia el va veure de sobte. Un exemplar esplèndid de llop autòcton. Tenia els ulls groguencs i pugnava per deslliurar-se d’un enorme arbust, un garric ple d’espines.
En el mateix moment en què es va dependre de les punxes de l’arbust, el gran llop gris el va descobrir. Era un home, una d’aquelles figures terribles i cruels que tothom  temia.
El pensament va creuar en uns segons el cervell d’Adolf Garcia. Quina meravella! Quina sort! Això sí que no s’ho podia esperar. És clar que li semblava que el llop era una d’aquelles bèsties protegides. Però, i què?
Va ensenyar les dents amb fúria, després d’haver fet una ullada al voltant. Estava arraconat entre barrancs i era impossible fugir pel darrere. No tenia altre remei que enfrontar-se a l’home. Tanmateix, no era el millor moment. Se sentia cansat, amb fam i set. Ell tan sols pretenia trobar un simple conill i tornar cap a casa.
Els ullals del llop eren impressionants. Bordava amb ràbia i els seus ulls grocs relluïen com el foc. Però Adolf Garcia, caçador expert, no tenia por. En certa manera, l’animal estava acorralat per la mala sort, amb un enorme penya-segat a l’esquena que li impedia fugir.
El millor era treure les forces. Espantar aquell ésser desagradable de mirada cruel. Va bordar amb tota la seva veu, mentre sentia que els pulmons estaven a punt d’esclatar-li dins del pit.
No es bellugava del lloc. Era un llop poc ferotge. Adolf Garcia sabia molt bé què havia de fer. Després d’aquell dia, seria l’admiració de tots els caçadors de l’associació. 
El maleït home no marxava. Com era possible? No hi feia res allà. No pertanyia al  bosc. El gran llop gris va tenir por. Va bordar més fort i va ensenyar les dents en to d’amenaça.
Adolf Garcia no s’immutà. Sense trencar el contacte visual, va plantar fermament els peus a terra amb les cames una mica separades.
No hi havia res a fer. L’havia d’atacar, encara que estigués cansat. Aquell home no marxava.
Despenjà l’escopeta de l’espatlla amb un gest lent, calculat. La mirada sempre endavant.
Va agafar embranzida amb les potes del darrere. Quasi va volar enmig de l’aire tebi.
El sec impacte retrunyí entre els cims de les muntanyes. L’havia sorprès en ple atac, al molt babau. Mai no hauria imaginat que fóra tan senzill matar un llop. Adolf Garcia se sentia invencible, una mena de déu que ningú no podia destruir. S’acostà a la presa ajaguda a terra, sorprès de la fugacitat del moment. Tremolà de plaer. Un instant sublim. S’aturà al costat del llop enmig de la polseguera aixecada pel tret, amb l’escopeta penjada del braç. Començava a fer calor. Com s’enduria la bèstia? Devia pesar moltíssim. L’examinà amb atenció mentre ideava la manera. Semblava un exemplar jove. Se sentia increïblement satisfet. Havia estat tan fàcil! Adolf Garcia era l’heroi que havia matat un llop perillós i enorme en un clar matí de primavera.
El gran llop gris aixecà la mirada. Va captar les cames de l’home, el color groc de l’armilla. Udolà suaument, sense força. La vida s’escolava de pressa. Una glopada de sang li pujà a la boca des de la gola resseca. Enmig de la boira dels seus ulls, va veure la llopada recent nascuda, el garbuix de pèls bategant sobre els pits de la mare. La mare llepant els nadons. L’escalfor de la cova i de la vida. Després, abans de la foscor, un gemec profund li retorçà l’ànima.
Adolf Garcia va decidir que no se l’enduria. En realitat, per què? Faria unes quantes fotos per immortalitzar la fita i marxaria en recerca de les cabres. Si s’enduia el llop, la jornada de cacera ja s’hauria acabat.                                          
******************************
Una hora més tard va aparèixer el guarda forestal de la zona. Recorria el bosc per avaluar el nivell d’humitat de la vegetació. Feia molt que no plovia i s’havien de decidir els dispositius antiincendis d’aquell estiu. De seguida ve veure l’animal. S’hi acostà, sobtadament disgustat. Es tractava d’un exemplar fort i magnífic. Desolat, el guarda va seure en una pedra.
El cap del gran llop gris reposava de costat als seus peus, enmig d’un toll de sang. Un tímid raig de sol li queia al damunt. Tenia un ull obert, opac, vidriós. El guarda sospirà i l’observà amb respecte. De cop, es va posar dempeus, corprès.
Suspesa de la parpella, com una diminuta gota d’aigua cristal·lina, tremolava, encara càlida i humida, una petita llàgrima.   


25 comentaris:

Martí Millanes ha dit...

Sublim Anna Maria. No puc dir res més!

Mercè Bagaria ha dit...

Un relat preciós, tendre, que fa pensar en la falta d'empatia, de respecte per la vida aliena que té l'ésser humà. Quina diferència tan immensa entre els dos protagonistes. El llop gris només vol un conill per alimentar la seva família, no mata pel gust de fer-ho. Aquest Adolf (molt ben triat el nom) només busca un instant de plaer. Uf! Un premi molt merescut, Anna! Gràcies per compartir aquesta llàgrima.

Ferran d' Armengol ha dit...

Felicitats pel premi, ben merescut, has compaginat molt bé tot el clímax de l'acció home-llop`. Ja veus, son tan civilitzats que matar ho hem fet un esport, i així ens van les coses. Un relat que mereix un recorregut més alt encara.

Jordi Canals ha dit...

Un relat colpidor, una tragèdia, descrita esplèndidament amb aire de puresa inaudita, bella, forta, magnifica, ben trenada amb les dues descripcions paral•leles i un final que per esperat no te menys interès, ni perd tota la seva bellesa literària . No hi ha cap paraula que hi sobri i fa que t’entendreixi s , ho dic de veritat , se m’han mullat els ulls llegint “La llàgrima”, una història amb molta força que et fa estar atent al final. M’he sentit sol com el llop, però amb l’energia de la desesperació, atret pel missatge que li has sabut donat. Enhorabona. Una abraçada!

Anònim ha dit...

"Un relat entranyable que reflecteix l’abisme que l’home ha creat entre la natura i ell. Una natura que, lluny de ser una font de vida que cal preservar i respectar, es converteix en un escenari on jugar a herois. Naturalment, en aquest joc, equiparar l’ésser humà amb els animals, com ens diu l'Anna Maria," és cosa de brètols". És allò fastigós de “dominaràs la terra”...

El llop surt a caçar per a alimentar la seva família; és llei de vida. L’home surt a caçar per a alimentar el seu ego; és llei de mort, d’homes morts que no senten la música dels boscos, del cant dels ocells, ni de la vida que batega entre les fulles dels arbres. Que es senten déus invencibles en matar un animal indefens, com més gran millor, tant se val si és una espècie en risc d’extinció, tant se val si, després, no els pot servir d’aliment i ni tan sols poden emportar-se’l; fer-se quatre fotos amb l’animal caigut i poder lluir de proesa és suficient recompensa. Matar per l’absurd plaer de matar i sentir-se poderosos en fer-ho, enlloc de sentir-se miserables. La meva enhorabona a l'autora, l'Anna Anna Maria Villalonga, per a remetre'ns a través d'aquesta paràbola a la nostra essència perduda."

Núria Queraltó Villar

María Sánchez ha dit...

Comparto todo lo que han dicho de tu relato.
Feliciades

Gemma Matas Gustems ha dit...


Un relat fantàstic des del començament fins el final. Escrit amb molt de sentiment.
Com som els humans, primer l’ego, sobretot fotografies, que es vegi bé el que he sigut capaç d’aconseguir, després, no cal pensar en res més, l’animal pesa massa, ja el recollirà algú, perquè m’he d’amoïnar?

Tan difícil seria pensar que qualsevol animal també pot tenir sentiments com qualsevol humà? – no oblidem que tot i que racionals... no deixem de ser animals, millor dit, moltes vegades ens podrien catalogar dels de la pitjor espècie!!!

Gemma

Anònim ha dit...

Una meravella de relat, Anna! Quina
pena tan gran! La lloba amb els fills esperant el menjar per sobreviure i l'orgull del humà, que mata simplement per matar...
Et felicito Anna, gràcies per compartir-lo!

Anònim ha dit...

Enhorabona Anna! M'ha emocionat moltissim. Se que ho has esrit, amb tot el teu amor als llops, ells t'ho agraïran eternement.
I a mi no se'm oblidarà mai, aquest maravellos relat.

Gràcies

Carme Luis

Josefina Peraire Alcubierre ha dit...

Estimada Anna Maria; el teu relat demana a crits ser una pel•lícula exemplar meravellosa. Reuneix TOTS els ingredients: en primer lloc un text, una història mol ben escrita, lírica, gairebé poètica, bella , emotiva que convida a la reflexió i que imposa una ètica. He fet meva la llàgrima del llop... FELICITATS, de tot cor. Una abraçada.

Jofre Pervez ha dit...

Un text colpidor I tràgic com es l'home en el seu orgull inmens I destructor . M'ha tocat el cor..tinc uns dies tovets I aquest relat m'ha arribat a commoure molt endins . Felicitats amb tota sinceritat.

Anònim ha dit...

Ufff... Precios i molt emotiu Anna Maria. M'ha emocionat. Escrit amb sensibilitat i tendresa. M'ha agradat moltíssim. Un homenatge als llops. Un premi molt merescut. Gràcies!!


MARTA VALLS

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Ja saps com m'ha fet de contenta que guanyessis aquest guardó. Te'l mereixes absolutament. Només cal llegir la teva narració. Com t'he dit al facebook, és colpidora i magníficament escrita. A mi m'encanta la prosa poètica (que tu domines molt bé) i sempre agraeixo que els autors emprin un registre correcte de la nostra llengua. Subscric "estic tipa de veure com ens entestem a rebaixar-la", no et pots fer una idea de fins a quin punt. També m'agrada molt l'ús de més d'una veu. Sempre és interessant si se sap fer bé. En el cas d'aquest relat era necessari i el resultat és perfecte. No cal que digui res sobre la història perquè és obvi que causa un fort impacte, un impacte també necessari. Felicitats per tot plegat!!!

Teresa ha dit...

Buf, Anna!! Què t'he de dir! Quants sentiments! Quina tristor tan gran en pensar que això que relates esdevé cada dia amb tota normalitat! Amb llops, conills, i tants i tants animalons...
Un premi totalment merescut per aquesta història tan ben trenada, explicada, amb les emocions a flor de pell...
Felicitats, teta... ens queda tant de camí per fer, encara, als humans...
Petons!!

Anònim ha dit...

M'he emocionat al llegir-ho Anna. Gràcies per compartir aquest relat i felicitats pel premi!

Àngels Freixa

mª carmen r. claramunt ha dit...

Renoi!! quina tristor he sentid per la mort del animal,pare feliç com u es un humà,pare trist al veure que aquella estimada família que ell tenia, quedava desprotegida....
Això ens passa als humans massa sovint hem els animals, som incapaços de veure la tendres-sa que i pot haver en ells i molt menys pensar que darrera de un solitari animal i pot haver un nucli familiar que el necessita o que amorosament espera el seu retorn...

Anna Maria Villalonga ha dit...

Estimats amics i amigues,
moltes gràcies per les vostres paraules.
Signifiquen molt per a mi, perquè ja us he dit que aquest relat sempre l'he sentit com quelcom especial, molt meu.
Ara, en canvi, m'està fent molt feliç compartir-lo.
Una forta abraçada a tothom.

Margarida Aritzeta ha dit...

Felicitats per aquest relat magnífic, per la bellesa i emoció que transmet

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, mestra!

Marie G ha dit...

No sé que dir. M'ha agradat moltissim. Gràcies preciosa.

Ildefonso Rubio ha dit...

Es emocionante el ritmo del relato,retratas al lobo como el sunmun de la ternura aunque deba ir a buscar alimento y encuentre alli su perdición por un capricho del hombre.Me ha emocionado, te mereces esa premio y muchos más.Besos Anna

JOSEP Mª Panades ha dit...

He recalat casualment en aquest blog i he tingut el plaer de poder llegir aquest meravellós relat tan tendre com colpidor. Un ben merescut premi. Tornaré per a poder fruir novament del teu art per escriure. Enhorabona.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies! A tots!

Josep Maria, si et passeges pel bloc, hi trobaràs uns quants relats i textos més. Molt amables les teves paraules.

Albert Gassull ha dit...

T’he de dir que he mantingut, fins al final, l’esperança que no passaria. Confiava que no es trobessin. Però era inevitable suposo. Felicitats, perquè m’has tingut patint tota l’estona, i la culminació, amb aquest final tristíssim, ja m’ha deixat fet pols.
Una abraçada,
Albert

Anònim ha dit...

Patri Cia

Sublim el relat, malgrat saber el final (snif, snif).

M'ha agradat molt les dues focalitzacions de les dues històries ben seguides i les descripcions detallades del món dels llops.

Se m'ha fet un nus a la gola... aix.