El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dimarts, 27 d’octubre del 2015

Un meu poema: PLUJA


Ahir a la nit va començar a ploure. I vaig escriure d'una d'aquelles meves improvisacions, només perquè em va abellir. No és un poema ambiciós, però està escrit amb la il·lusió de sempre. El vaig publicar a facebook i ara el comparteixo aquí perquè és la manera de no perdre'l, de tenir-lo controlat. Espero que us agradi en la seva senzillesa.




PLUJA

Repic fèrtil de gotes damunt de la ciutat. 
I l'aire que es renova i flota i ens somriu
nodreix el pensament d'una nova embranzida.

Jo miro enfora. I plou!
Que sigui benvinguda la beatitud de l'aigua!
Però és negra nit, i penso:
Quants rostres sense sostre es mullaran avui?

Amarga benaurança quan no és compartida.
 


Anna Maria Villalonga, nit del 26 d'octubre de 2015


dilluns, 12 d’octubre del 2015

Los papeles de Aspern, de Henry James





Tornar als clàssics en aquests temps que corren és sempre un exercici, per no dir un deure, que els lletraferits hauríem de proposar-nos de tant en tant.
I quan dic clàssics també em refereixo, evidentment, als clàssics moderns. Resulta molt necessari per tornar a les arrels, per centrar-nos, per recordar que la bona literatura és atemporal i mai no prescriu. Per sort, darrerament tenim una editorial, Navona, que s’ha entestat a ajudar-nos en aquesta tasca. Per això publica, entre d’altres meravelles, la col·lecció de “Los ineludibles”, de la qual ja us n‘he parlat en altres ocasions en aquest bloc.  
Ara tot just he acabat de llegir el quart títol de la col·lecció, una deliciosa novel·la breu de Henry James, Los papeles de Aspern. ¿Què puc dir de James que qui em coneix no sàpiga, si me’n vaig enamorar ja fa molts anys en llegir Otra vuelta de tuerca? Doncs poca cosa, suposo. Que és un dels grans autors en llengua anglesa del tombant del segle XIX al XX. Que va néixer a Amèrica (Nova York, 1843) però que va desenvolupar la seva carrera sobretot a Europa i que va acabar nacionalitzant-se a Anglaterra, on va morir (Londres, 1916). També em sembla important recordar la rellevància del seu germà William James, psicòleg i filòsof, que va contribuir al desenvolupament de certes teories aplicables a la literatura de l’època, entre les quals les vinculades a la psicologia i de retruc a recursos com el monòleg interior i el flux de la consciència.
Los papeles de Aspern és quasi exclusivament una novel·la de personatges, on l’acció resulta gairebé inexistent i tot gira al voltant de les sensacions, els pensaments, els encontres i les oposicions entre els tres protagonistes. La història està basada en uns fets reals i narra les dificultats d’un investigador i crític literari per poder obtenir una important documentació sobre el seu objecte d’estudi, un poeta de cognom Aspern al qual venera. Els papers, que resten en poder d’una antiga amant del poeta retirada del món en una mena de desgavellat palazzo venecià, resulten per al protagonista molt més valuosos que qualsevol tresor. Tanmateix, l’enigmàtica senyora, que viu amb la seva neboda Tita, no se’n voldrà desprendre de cap manera.
La dosificació de la informació, pausada i lenta, que fa l’autor; la caracterització sorprenent dels protagonistes, dels quals hem d’intuir de mica en mica molts aspectes; l’estil decididament personal de James; la descripció de Venècia com de passada, però alhora terriblement encertada; fins i tot l’aproximació a la resta de personatges (la senyora Prest, el metge o el criat) fan de la breu novel·la un model literari del pas de la narrativa realista de finals del XIX a la novel·lística més complexa del XX, on l’interior dels personatges guanya terreny al detallisme naturalista de l’exterior.
En fi, una joia. Una nova joia ineludible. Que no us passi per alt, lletraferits. Ara que el tenim a l’abast, seria vertaderament un sacrilegi.  




dijous, 8 d’octubre del 2015

Una dona bielorussa, Svetlana Aleksievitx, Premi Nobel de Literatura 2015





L'escriptora bielorussa Svetlana Aleksievitx ha estat guardonada amb el Premi Nobel de Literatura 2015.
 
He de confessar que no l'he llegida, però sé que Raig Verd (editorial sempre interessantíssima) l'ha publicat en català. Per això us deixo aquí l'enllaç de l'editorial, on ens expliquen qui és. 
 
No us enganyaré. Em fa contenta aquest reconeixement. Perquè és una dona i perquè és d'un país com Bielorússia. Significa reconèixer tots els llocs del món. I significa també anar equilibrant el nombre de dones que han obtingut el guardó. 
 
Enhorabona, Svetlana. 
 
I visca, per sempre, la literatura! 
 

 
   

divendres, 2 d’octubre del 2015

Les pereres fan la flor blanca, de Gerbrand Bakker





Les meves lectures “no negres” d’enguany, que podeu trobar ressenyades en les entrades anteriors d’aquest bloc, estan resultant autèntiques meravelles. No n’hi ha cap que m’hagi decebut, segurament perquè he triat i m’he deixat aconsellar molt bé. Avui torno amb una altra joia, una perla autèntica que ens ha fet arribar, amb l’exquisidesa que caracteritza tot allò que fa, l’Editorial Raig Verd.
Estic parlant de Les pereres fan la flor blanca, de l’autor holandès Gerbrand Bakker, en traducció al català, excel·lent com sempre, de Maria Rosich. Fins ara, jo no havia llegit res de Bakker, tot i que ja era força conegut per A dalt tot està tranquil  (Premi Llibreter 2012) i Deu oques blanques, ambdues obres també traduïdes per Rosich i publicades per Raig Verd.
Les pereres fan la flor blanca només té 151 pàgines, però són 151 pàgines perfectes, literatura pura que ens demostra per enèsima vegada que la narrativa curta és capaç d’assolir les més altes cotes de qualitat; que és capaç, en la seva essencialitat nua, d’arribar-nos molt endins, de transmetre’ns sentiments universals i profunds, de foradar-nos el moll de l’os. De deixar-nos estupefactes i commoguts, ensorrats i adolorits, agraïts i desemparats.
Tot això i molt més aconsegueix aquesta duríssima novel·la, història terrible de patiment i dolor, però explicada des de la naturalitat i la proximitat, des de la bellesa, la comprensió i l’amor. Bakker se serveix de tres veus narratives, de tres perspectives. Totes tres pertanyen a éssers encara innocents: dos humans adolescents (un quasi un nen) i un gos. El nen i el gos s’expressen en primera persona. L’adolescent, que no sabem del cert qui és, ho fa en tercera. Bakker ens ofereix un exercici fantàstic, molt poc habitual. Aquest adolescent en tercera persona, que cobreix la part més extensa de la narració, expressa de manera diàfana la dual unitat (i perdoneu l'oxímoron) del món dels bessons idèntics. Hi ha dos bessons idèntics amb un lligam indissoluble, extraordinàriament ben avinguts, de manera que la veu narrativa pot ser de qualsevol dels dos. Bakker fa que la veu se’ns dirigeixi des d’un punt distanciat, extern, esmentant tots els personatges (inclòs ell mateix, sigui quin sigui dels bessons) pel seu nom de pila. El resultat esdevé magnífic. Des d’aquest fals punt extern el personatge es pot deixar anar i mostrar-nos la terrible història amb calma, simplicitat i nuesa. Pot dir les coses pel seu nom amb una autenticitat que ens fa esfereir.     
No us vull revelar res de la trama, però es tracta d’una història familiar que ens recorda que vivim subjectes als cops de l’atzar i de la desgràcia. I ho fa des d’un fatalisme contingut. No hi ha extrems, no hi ha llàgrimes, no hi ha exageracions ni detalls superflus. Tan sols un llenguatge serè, tendre i meravellós que ens obliga a caminar inevitablement cap a l’acceptació. Una història d’amor entre germans que m’ha colpit vivament.
No dubteu a llegir Les pereres fan la flor blanca. Us la recomano molt. Jo mateixa penso adquirir així que pugui els dos títols anteriors de Gerbrand Bakker, un autor que m’ha captivat perquè, sens dubte, escriu amb l’ànima a la ploma, a la punta dels dits. 
Que sigueu molt feliços. I que tingueu un bon cap de setmana, lletraferits.