El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dimecres, 27 de juliol del 2016

L‘aspiradora de Ramon Llull, d’Antònia Carré-Pons




De la mateixa manera que fa uns mesos Antònia Carré-Pons ens va parlar de Jaume Roig i el seu Espill a És l’amor que mou el cel i les estrelles, ara ens acosta de manera divulgativa a la figura de Ramon Llull. Res més adequat enguany, quan es compleixen set segles de la mort del gran personatge i estem vivint pertot la fastuosa commemoració del seu any. Pel que sembla, Antònia Carré-Pons gaudeix amb la fusió de la seva activitat professional, com a professora i investigadora medievalista, i la seva faceta d’escriptora de ficció.
Començaré dient que L’aspiradora de Ramon Llull, que ostenta un títol trencador i perfecte en relació amb el seu contingut, és un llibre amè i grat, molt agradable de llegir. Que ningú no es pensi que hi trobarà un feixuc tractat medieval sobre el nostre filòsof i literat més insigne. Res d’això. Ja he apuntat més amunt que l’enfocament de Carré-Pons és divulgatiu, assequible a tothom. L’autora es planteja una feina curiosa. A partir de Ramon Llull, estableix un paral·lelisme entre la seva actitud vital i la d’un dels protagonistes de la novel·la, l’idealista Pol, que marxarà lluny de casa (com va fer el filòsof mallorquí) tot resseguint un somni. En el cas d’en Pol, el somni no serà convertir els infidels, és clar, sinó lluitar contra un dels mals de la nostra ferotgement capitalista societat actual: l’obsolescència programada i les seves terribles conseqüències en el mal dit Tercer Món.    



No us faré, evidentment, cap spoiler de la trama, l’haureu de descobrir vosaltres, però sí que incidiré en una idea que em sembla molt evident quan t’enfrontes a la lectura del llibre. La ficció novel·lesca no és la finalitat de la feina de Carré-Pons, que s’inventa una història concreta (però que podria ser qualsevol altra) i l’ambienta en els nostres dies (amb moltes referències coetànies) només per poder reflexionar sobre els dos temes que de veritat considera importants: Ramon Llull i l’obsolescència programada. Amb un to didàctic i alliçonador, fruit d’una tasca de documentació important, L’aspiradora de Ramon Llull conté reminiscències dels diàlegs del Renaixement (doxogràfics, però, perquè els configura a partir de les converses i intercanvi d’idees dels diferents personatges) i de les novel·les de tesi del segle XIX. Carré-Pons ens vol transmetre un ensenyament i ho fa. Es planteja un repte de contingut ètic i el tira endavant. Una altra cosa és que això s’avingui (sobretot per la seva explícita construcció expositiva) amb els trets més característiques de la novel·la del nostre temps. 
He de dir que m’ha sorprès l’estol de personatges que crea l’autora. Els quatre germans amb noms monosil·làbics, que més que germans semblen una secta; la dona peruana parella del pare dels nois; els dos mateixos protagonistes. La majoria m’han semblat estranys, m’ha costat imaginar-me’ls. Em sembla que l’autora se sent més còmoda quan parla del passat que del present. Estilísticament, el text és molt bonic i tota la trama traspua una certa ingenuïtat blanca i idealista que acaba trobant el seu contrapunt en les pàgines finals. El fragment que transcorre a l’Àfrica m’ha semblat molt bell, malgrat que una de les conclusions del conjunt acabi essent aquella que ja coneixem des dels clàssics. Vivim en un món de llum i ombres on, al final, no hi ha un pam de net.



dilluns, 18 de juliol del 2016

Recomanacions d'estiu a El Temps




Del Setmanari El Temps em van trucar per fer-me una entrevista i preguntar-me les lectures, sèries i pel·lícules que recomanava per a aquest estiu. Encara no he rebut el meu exemplar de la revista, però tinc aquesta foto i la comparteixo amb vosaltres. Mònica Batet i Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres, Jordi Masó Rahola i Polpa, pel·lícules com El Olivo i Carol i algunes sèries de les moltes que m'agraden (Breaking Bad, American Crime, Line of Duty i Ley y Orden UVE) són algunes de les propostes que vaig triar. Ara he pensat de compartir-ho aquí per a si algú de vosaltres li fa servei.

Bon estiu, lletraferits.  


divendres, 8 de juliol del 2016

El último vuelo del Microraptor, de Sergi G. Oset





Tothom que em coneix sap de la meva inclinació envers la narrativa breu (la nouvelle, el relat, el microrelat). Tothom sap que valoro molt la capacitat d’escriure des de la síntesi més pura, des del sincretisme i l’estalvi. Res superflu, res que no calgui, només la paraula justa, només. Amb tota la seva força per dir coses que impactin, commoguin, aboquin a reflexionar, incomodin, colpegin, arrenquin una llàgrima, un somriure o una riallada. Dit d’una altra manera, mínima expressió narrativa per despertar les nostres més íntimes emocions.
Els qui no hi creuen gaire, en la distància curta, podrien acostar-se (intentant deixar de banda els prejudicis, això sí) al llibre que ressenyem avui, El último vuelo del Microraptor, de Sergi G. Oset. Si ho fan, descobriran amb estupor la quantitat de possibilitats que entranya la literatura breu, descobriran com, amb unes poques ratlles, hom pot construir tot un món, pot excel·lir en la metaficció, en la crítica i la denúncia, en la reflexió al voltant de la realitat que ens envolta, en el diàleg directe amb l’art i amb la literatura, en l’homenatge als clàssics, en tot tipus d’intertextualitat. Oset fa totes aquestes coses, ens embruixa com un encantador de serps i ens fa gaudir com a bojos. És veritat que cal compartir el seu imaginari (comú a gairebé tots nosaltres, tret de les lògiques diferències personals que puguin existir) per copsar en la totalitat el sentit dels seus relats. Però, un cop aconseguit, us garanteixo que el plaer intel·lectual i estètic resulta impagable.
Diu l’autor del pròleg del llibre, David Roas, que sobre l’univers creat per Sergi G. Oset planea la sombra -explícita e implícita- de un montón de referencias esenciales: Lovecraft, Poe, Spiderman, Keats, Borges, Monterroso (hay varios homenajes a su célebre dinosaurio), Saint-Exupéry, Richard Matheson, Darth Vader, George Orwell, Max Aub, Baudelaire, Tim Burton, Tolkien, James Whale, Cronenberg, o la delirante Habitación 201.   
I així és. La literatura es converteix en un joc, en un exercici lúdic de reconeixement i circularitat, d’admiració envers la capacitat de l’autor a l’hora de trobar correspondències, picades d’ullet, ironies, sarcasmes, dobles interpretacions, paral·lelismes. Com també diu David Roas: Un magnífico catálogo de horrores cotidianos, visiones hiperbreves de nuestra loca realidad donde lo fantástico se da la mano con lo absurdo, lo grotesco y lo inquietante.
Oset es complau, com acostuma a fer, en el fantàstic, el terror, el misteri, el negre i la ciència-ficció, però sobretot en la possibilitat de l’extrapolació. És un mestre a l’hora de demostrar que, interaccionant amb tot el bagatge que després d’anys de lectures, cinema i televisió portem carregat a l'espatlla, podem donar a llum noves històries plaents i intel·ligents que, al seu torn, entraran en la roda de la intertextualitat. Em sembla que queda clar. No cal afegir res més.
Bé, sí. Us concediré, amb el permís de l’autor, l’accés gratuït a alguns dels seus relats. Senzillament, no me’n puc estar.

DESHACERSE DEL YUGO
A finales del siglo XXI, la inteligencia artificial en el ámbito doméstico estaba tan avanzada que empezó a irse de casa para independizarse.

LIBERACIÓN
Obligó a todas las musas a ponerse en fila contra el folio en blanco. Después ordeno al pelotón de fusilamiento que hiciera su trabajo. Visiblemente aliviado, por fin, puedo empezar a escribir.

FECHA DE CADUCIDAD: MIRAR LA TAPA
El Doctor Lecter no acostumbraba a perder los estribos, pero una tenue palpitación apareció, fugaz, en su sien izquierda cuando, al abrir el frigorífico, comprobó que el paté de Clarice había caducado.

CRÍTICA CINEMATOGRÁFICA: MAZINGER Z, LA PELÍCULA
No vayan a verla. Es un fake. No sale ningún Z.  


Feliç divendres, lletraferits.