El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dissabte, 27 de maig de 2017

La luna en las minas, de Rosa Ribas





De vegades, a la vida, t’arriben llibres.
Quan ets un lector empedreït i devot, sembla que això hagi de passar molt sovint, però no és veritat. Precisament perquè ets un lector empedreït i devot, et tornes més crític i més exigent. I, en conseqüència, no t’arriben tants llibres.   

Ara m’adono que segurament no m’he explicat prou bé. No estic parlant de l’entrada física d’exemplars a casa, com ja us podeu imaginar. Aleshores, què vull dir amb “De vegades, a la vida, t’arriben llibres”? Doncs això. Que de tant en tant tens la fortuna de topar amb un text (un poema, un relat, una novel·la) que de seguida saps del cert que mai no oblidaràs, que romandrà dins teu, que acabarà formant part indestriable de tu.   

És el que m’ha succeït amb La luna en las minas, la darrera novel·la de Rosa Ribas, guanyadora del Premi Letras del Mediterráneo 2017 en la modalitat de narrativa. L’autora ens ha ofert allò que considero una petita (gran) delicatessen. Una ficció preciosa i tendra, alhora que duríssima, que fusiona el fantàstic amb la recreació d’una realitat ben crua.  

Ribas, que fa més de vint anys que viu a Frankfurt, sempre ha mostrat interès per un tema que segurament, des d’Alemanya, es contempla d’una manera molt concreta. Em refereixo al drama de l’emigració dels tants i tants espanyols durant la llarga nit del franquisme, homes i dones que havien de deixar la terra i la família per intentar buscar el seu futur en altres indrets: llocs sovint hostils, amb una llengua estranya, amb una manera de viure i un clima diferents, on massa vegades eren tractats com a simple material de feina, mà d’obra barata només útil per treballar. El tema ja l’havia tractat Ribas en altres novel·les. Per exemple a Entre dos aguas, que va suscitar una clarificadora conversa (posterior a la meva lectura) entre l’autora i jo (llegir aquí).  




A La luna en las minas, Rosa Ribas ha decidit afrontar el tema des d’una posició poc convencional. Segurament pretenia allunyar-se de la recreació purament mimètica, del típic retrat social estrictament referencial. I ho ha fet amb un encert encisador. És evident que a mi em tenia guanyada ja d’entrada: no és cap secret la meva afecció pels llops i pels homes llop, sobre els quals he escrit (i escriuré, això segur) reiteradament. Pel que sembla, i sense haver-ho comentat abans, Rosa Ribas i jo compartim aquesta flaca, la qual cosa m’acosta a ella de manera inevitable. Tanmateix, espero que m’atorgareu credibilitat si us dic (al marge de dèries comunes) que la novel·la és una meravella. Ribas dóna vida a un personatge inoblidable, que et roba el cor des de la primera pàgina del llibre.  

Lluitant contra la seva naturalesa de depredador, acompanyat per un conjunt de figures que l’envolten (algunes negatives, d’altres positives), el nostre home llop esdevé una preciosa metàfora del món i de la vida. Un cant a la bondat i a la companyonia, a l’amistat i a la generositat. Hi ha quelcom de viatge iniciàtic en la ingenuïtat d’aquest nen injustament maltractat pel destí i alhora tan ferm, tan sencer. Ribas es nodreix d’un amplíssim imaginari que tots nosaltres compartim. Llegendes antigues, supersticions, creences, obscurantisme. Poua en la fantasia per hibridar i fusionar el real i l’irreal; i ho fa amb una plasticitat envejable, amb un conjunt d’escenes que t’amaren per dins gràcies a la seva bellesa, amb un estil lingüístic i un joc retòric d’alt nivell, amb una gran delicadesa. Des d’aquesta posició, aconsegueix construir un relat també realista, encara que sembli mentida. Terriblement realista. I així assistim a la vida dels emigrants espanyols a les mines d’Alemanya, a la duríssima i perillosa feina, al seu desarrelament i desencís.

La novel·la conté expressions antològiques, que m’han entendrit profundament. “Hacer los ojos”, “hacer los ojos amarillos”. No puc dir més. Però la utilització poetitzada d’un imaginari típic del terror, reconstruït amb la sensibilitat a flor de pell, transgredit i renovat, m’ha colpit per sempre. El final de La luna en las minas (quin títol tan especial!) resulta d’una intensitat extrema. Podria ser aquest, podria ser un altre (no revelaré res, evidentment), però et deixa literalment sense alè. No exagero gens si confesso que, mentre m’enfrontava a la lectura de les darreres pàgines, quasi no podia respirar.  

Que la part fantàstica de la novel·la no espanti ningú, que sé del cert que encara hi ha gent carregada de prejudicis. La luna en las minas es pot llegir en clau absolutament realista i funciona perfectament.   

Moltes gràcies, Rosa. Amb La luna en las minas has aconseguit, a aquestes alçades de la meva vida, fer-me molt feliç.




divendres, 31 de març de 2017

Avui EnVeuAlta el meu relat "Pometa"





Avui us oferim En Veu Alta aquest relat infantil que vaig escriure ja fa molt. Està basat en fets reals que em va explicar l'amiga Maribel Vázquez. I jo li vaig dedicar. Espero que us agradi. A mi m'agrada molt com ha quedat. Pot agradar a grans i petits. Si teniu criatures, els hi podeu posar. Estic segura que els encantarà.


Moltes gràcies, lletraferits.

  

dilluns, 13 de febrer de 2017

Cròniques de Kaneai, de Raquel Picolo



Cròniques de Kaneai, de l’autora pirinenca (ara veïna del Maresme) Raquel Picolo, és un recull de contes publicat per l’Editorial Voliana. Per qüestions de salut (la grip no perdona) no vaig poder participar en la seva presentació el dijous passat, dia 9. Em va disgustar molt, perquè ho teníem emparaulat des de feia molt de temps. Què hi farem. En qualsevol cas, he sabut que tot va anar molt bé.
Abans de res, vull destacar un cop més que és una meravella trobar petites editorials com Voliana, amb aquest preciós nom que vol dir “papallona”, disposada en els temps que corren (i no sols disposada, sinó militant) a publicar relats.
El recull consta de set històries, el 7 és el número màgic per excel·lència, que es mouen entre la realitat i la fantasia. N’hi ha que s’acosten al gènere fantàstic només de resquitllada, n’hi ha que el treballen de ple, però en els dos casos amb la personal veu de Picolo, que sempre inclou la referència als seus orígens muntanyencs, a les Valls d’Àneu. La natura i la vida rural solen tenir en la seva ficció un paper destacat. Aquest factor, d’una manera curiosa, atorga a la prosa resultant dos ressons que semblen contraposats, però que no ho són: un regust clarament poètic i pastoral que conviu sense contradicció amb uns trets durs, feréstecs i aspres.
Picolo utilitza en el recull dos fils conductors que m’han semblat principals. D’una banda, la música, tractada i emprada amb una delicadesa absoluta. D’una altra, el recurs del somni. Des de la realitat onírica, hom pot explicar i justificar moltes coses i no forçar la màquina. És quelcom que la literatura ha dut a terme des de temps immemorial. Amb tot, personalment m’han funcionat millor els contes més senzills, els més realistes, els menys experimentals. Potser perquè jo, malgrat el meu tarannà d’urbanita impenitent, he acabat trobant-hi una afinitat més gran.
Enhorabona, Raquel. I vigila amb les katanes i altres andròmines japoneses. Que poden fer molt mal!    



dijous, 19 de gener de 2017

La publicació del meu relat "La llàgrima"




Avui em fa molta il·lusió compartir una bona notícia. El meu relat La llàgrima, guanyador l'any 2013 del Premi Arts i Lletres de narrativa a la Memòria de Valerià Pujol, ha aparegut publicat en el preciós volum Carnívora, que recull els contes que, al llarg dels anys, han rebut aquest guardó. L'ha publicat la renovada Editorial Quaderns de la Font del Cargol.
Estic molt contenta. Ja sabeu que La llàgrima és per a mi un dels textos més especials d'entre els que he escrit. Si el voleu recordar, el podeu llegir aquí. I si el voleu sentir en veu alta, pitgeu aquí.

Moltes gràcies, lletraferits.


dimecres, 18 de gener de 2017

Viladelsac, de Damià Bardera




Després de les terribles setmanes que he viscut, m'estic posant al dia de les ressenyes pendents. Em serveix de lenitiu i de distracció, però també haureu de disculpar que siguin ressenyes més senzilles i breus. El cap no em dóna per a més ara mateix.  

Sigui com sigui, avui us parlaré una mica de Viladelsac de Damià Bardera, del qual ja us n'he comentat altres obres. Fins el moment, sempre he ressenyat els seus llibres de contes, però ara ens trobem, en canvi, amb un text proper a la novel·la. De fet, no podem anomenar-lo d'una altra manera. Viladelsac és una novel·la d'estructura dietarística: el dietari d'en Mosca, el petit nen protagonista, que ens relata amb una prosa brutal el conjunt d'aventures i vivències que atresora al llarg de l'any que passa a Viladelsac amb els avis materns per motius familiars.  

Viladelsac és un poblet minúscul on en Mosca, nen de ciutat sense experiències rurals, s'enfronta a tot un món que el fa créixer i evolucionar, que el colpeix a força de descobriments i sorpreses. Tanmateix, venint de Damià Bardera, Viladelsac no pot ser un text a l'ús. Així, la barreja de pulsions, sentiments, expressions, esdeveniments i comportaments que hi trobarem s'inscriuen plenament dins del seu especial univers. Res no és usual a Viladelsac, res no és normal. Realitat, ficció, fantasia, cruesa i tendresa s'entrecreuen en una voràgine deliciosa que, un cop comences, no pots abandonar. 

Com tot el que ve de Bardera, una lectura de nivell, altament recomanable, lletraferits.      




Isabel-Clara Simó, 49 Premi d'Honor de les Lletres Catalanes




Molt contenta que l'estimada Isabel-Clara Simó hagi estat guardonada amb el 49 Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Crec que era una cosa que ja tocava. S'ho mereix molt, per tota la seva tasca literària i també pel seu amor incondicional pel català i el país. De retruc, fa créixer la llista de dones que han rebut aquest reconeixement, la qual cosa sempre representa una alegria. Enhorabona de tot cor, mestra.