El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

diumenge, 29 d’octubre del 2017

Hotel Lutecia, d’Empar Fernández



Si afirmo que Empar Fernández és a hores d’ara una de les meves autores de capçalera no crec que sorprengui ningú. Les seves tres darreres novel·les (negres o gris asfalt o com vulguem catalogar-les) em van semblar magnífiques, com sap tothom que segueix el meu blog especialitzat A l’ombra del crim. Tanmateix, amb Hotel Lutecia ha acabat de reblar el clau en l’escala ascendent de la meva consideració. Perquè Hotel Lutecia és una veritable joia, una delicatessen, una obra esplèndida que no podeu deixar de llegir. 
Com la gran escriptora que és, Empar Fernández ha aconseguit a Hotel Lutecia un registre ben allunyat del registre dels llibres de gènere. No és el primer cop. L’autora ja compta dins del seu corpus literari amb altres títols que no tenen res a veure amb la novel·la criminal. Hotel Lutecia és una història dura, una història de la postguerra de la postguerra, un bell relat de superació personal i col·lectiva, de dolor i de memòria, d’amor i de mort.  
Recolliré aquí una part del text que apareix en la contraportada del llibre:
Abril de 1945. Andreu Ribera, liberado del campo de concentración de Dachau, solo tiene un propósito: llegar a París y conseguir noticies de Rosa, su mujer. Allí, en el hotel Lutecia, la Cruz Roja asiste a los deportados y organiza cuanta información llega a la capital: interminables relaciones de muertos, de desaparecidos y, las más esperadas, de supervivientes.    
Julio de 1969. André, hijo de Andreu, viaja hasta el Poble Sec en busca de respuestas. De labios de su abuelo Andrés conocerá los turbios secretos de la familia Ribera. 
Una commovedora historia que nos llevarà del París liberado a la Provenza y de allí a la España franquista.


Hotel Lutecia és una novel·la de difícil etiquetatge, cosa que em fa molt feliç. Evidentment, cal incloure-la en el conjunt de la narrativa contemporània. Explica fets del passat, però no podem considerar-la una novel·la històrica. Més aviat es tracta d’una narrativa de personatges, on assistim als fets externs (de la vida, de la guerra, de la Història) a partir de les vivències i els sentiments dels protagonistes (i també dels secundaris). Anem de dins enfora, del particular al general.
El dibuix dels diferents tipus humans és un dels grans encerts de la novel·la. Empar Fernández excel·leix en aquesta tasca. Figures rodones, totes interessants, totes clarament desenvolupades, figures sense esperança que han hagut de suportar el rigor de la guerra (en alguns casos de dues guerres), figures que han experimentat la vexació, el pànic, la soledat, l’aïllament, la malaltia, el dolor físic i l’abús mental. I, per damunt de tot, la desolació de la pèrdua dels éssers estimats. Hi ha molts tipus de pèrdua a Hotel Lutecia. Però tots fan mal.     
Tanmateix, la novel·la està concebuda com un mecanisme capaç d’obrir una escletxa a l’esperança, a la recuperació. I aquesta escletxa, que creix de mica en mica no sense patiment, també prové de l’actuació dels personatges. Empar Fernández fa una proposta  que significa un raig de llum enmig de la foscor: la idea que les persones, en temps difícils, som el bé més preuat. Ens tenim les unes a les altres, ens podem convertir en la família extensa, aquella que supera els llaços de sang per lluitar pel grup des de l’empatia, la generositat, la compressió i l’amor.
Hotel Lutecia és una novel·la estilísticament molt bella. Amb un lèxic treballadíssim, una inusual utilització dels verbs i l’anteposició constant dels verbs als subjectes, tot el conjunt adquireix un aire retro que resulta deliciós. La cadència lenta sense extrems, la sinestèsia constant, les descripcions espectaculars de la natura, l’exaltació del color, de les flors, de la bellesa dels sentits: lenitius impagables contra la ràbia i la desesperació. Mentre llegim, quasi podem visionar els tons rogencs de les buguenvíl·lies, els extensos camps de lavanda de la Provença. I el que resulta més difícil: quasi en podem flairar l’aroma. Empar Fernández construeix ponts, amb aquests elements, per lluitar contra tot allò que ens destrueix i que no caduca mai: el passat, les absències, el drama indefugible de la memòria viva.    
El fred té un paper rellevant dins la novel·la. El fred descrit des de moltes posicions. Un fred atàvic, instal·lat dins del cor i del cos del protagonista, un fred roent, malaltís, destructor. També és interessant el contrast ciutat-camp. No només quan parlem de París, sinó sobretot quan, en la darrera part de la novel·la, un dels personatges visita la Barcelona del tardo-franquisme, els barris entristits, la foscor de les mirades, la misèria i la castració.
Podria estar escrivint molta més estona sobre Hotel Lutecia. Crec que la novel·la dóna molt de si, però seria excessiu per a una ressenya com aquesta. Tanmateix vull citar noms, els noms d’uns personatges que em serà molt difícil oblidar: Andreu, Blanche (esplèndida, generosa, altruista Blanche), Claudine, Serafín, Alain, Jérôme, Ginesa, André, Andrés. I també vull esmentar una escena, la meva preferida del llibre. L’escena d’un home assegut en un banc, un pobre home perdut com un animaló ferit sota la tempesta inclement de la ciutat de París. 

     


dijous, 19 d’octubre del 2017

El meu relat "El pot de llauna" ara EnVeuAlta





Ara el meu relat El pot de llauna ha estat enregistrat en àudio, EnVeuAlta. M'ha fet, com sempre, molta il·lusió. És una altra manera d'apreciar la literatura. I la veu del meu estimat Miquel Llobera és inigualable. Si en teniu ganes, el podeu sentir tot pitjant damunt del títol, aquí sota. És breu, no patiu.
Espero que us agradi. Moltes gràcies a tothom!